A tu, feblesa, et faré «pedra»

Trobem el grup de pagesos i pescadors de Galilea amb el seu mestre Jesús de Natzaret, als entorns de Cesarea de Filip, l’antiga ciutat de Bànias. Una contrada de gran bellesa i de cultes hel·lenístics. Als peus de l’Hermon, la zona dels Alts del Golan. Paratge travessat de rierols d’aigua cristal·lina, les fonts del Jordà que desembocarà 40 Km al Sud, en el Llac de Galilea. Eren territoris amb cérvols, que potser van inspirar el Salm 42 «com la cérvola es deleix per les fonts de l’aigua... tot jo tinc set de Déu... Des del país del Jordà i l’Hermon».

La bellesa i el paganisme del paratge haurien d’impressionar els pescadors de Cafarnaüm. Enmig d’aquest quadre, Jesús mateix, provocativament, llança la gran pregunta als seus íntims. «Qui diu la gent que és el Fill de l’home». Pregunta doble: a) qui diu la gent, el carrer, els de fora; b) i vosaltres els meus companys, els amics... qui dieu que soc?

Els deixebles poden contestar que al «carrer» hi ha mil respostes. Molta gent parla positivament de Jesús, i ells n’estan ben cofois: que si és el Baptista, el profeta més gran... Però la pregunta es personalitza: «I vosaltres?» els amics, que hem fet junts tants camins…

Pere, sempre capdavanter, pren la paraula en nom de tots i confessa la fe cristiana: «el Messies, el Fill de Déu». Amb ell, han «tocat» Déu, l’han tastat, se’ls ha fet palès enmig de la vida. Déu no és el llunyà, jutge terrible, sinó el «Déu amb nosaltres» (Emmanuel).

«Benaurat Tu, Simó!», contesta el Mestre. I afegeix, «tu ets pedra i sobre aquesta pedra edificaré la meva església».

Però, de Pere, el lector en sap prou la feblesa (l’hem vist enfonsar-se en el Llac per la poca fe, ara veurem que rebutja la creu de Crist). Qui rep aquestes lloances i promeses (pedra sobre la que s’edifica, incommovible davant les forces de la mort) és Pere, el feble.

A tu, feblesa, et faré el primer…. et faré «pedra». Tu ets Pere! I continuaràs feble, suportant-te a tu mateix. I, tanmateix, les «forces» no podran contra tu. (El lector no pot menys que rememorar la fortalesa de Pere davant el martiri, i la de tots els màrtirs deixebles de Crist, fins els que, en els nostres dies, han mostrat fortalesa martirial en els Tercers i Quarts Món, en els mons de les febleses, en nom del Fill de Déu, feble, en una creu).

Les esglésies, si confessen Crist Fill de Déu, no cal que siguin «totpoderoses», perquè el «Príncep dels Apòstols» ha confessat la fe després de suportar la seva pròpia feblesa. És justament des d’aquí des d’on poden confessar la fe i, des de la debilitat, oferir una força immensa per salvar el món.