Que n'aprengui Mbappé

«Mai he sentit un soroll així, em tremolaven les cames». Així parlava Jude Bellingham després de la seva estrena en el restaurat Bernabéu, encara embadalit pel viscut, amb aquest mig somriure del qui encara no s’ho creu del tot, després de comprovar que és veritat, que la mística del coliseu blanc és real. N’hi hagut prou amb quatre jornades per constatar que ha nascut una estrella del futbol mundial, un futbolista diferent, amb recorregut, físic, capaç de driblar i amb gol, molt de gol. A sobre, té una desimboltura insultant a la seva edat i totes les ganes de menjar-se el món. El madridisme només pot demanar-li una cosa: que continuï així. La imatge de la seva celebració amb les mans aixecades després de marcar ja és icònica, imitada pels nens. Com un dia ho va ser la de Cristiano. Jude és el màxim golejador d’un equip jove, molt jove, però que no ha perdut els seus dos referents, Kross i Modric, encara vigents i amb fam. Bé ho sap Ancelotti, que barrejarà la seva jerarquia amb el talent del prodigi anglès.

Bellingham havia de prendre una decisió transcendental per al seu futur professional. Davant ell, l’atractiva opció de tornar al seu país i jugar en la totpoderosa Premier amb un sou estratosfèric, per descomptat. Però ho tenia clar, el seu desig indestructible era jugar al Madrid. Simplement, va fer tot el que va poder per complir el seu somni. Entre altres coses, perdonar diners, una cosa poc habitual darrerement. I, clar, en la comparació sempre guanya a Mbappé, que segueix desfullant la margarida sobre renovar o no en una pel·lícula que comença a esgotar una afició que defensa que el club està per sobre de qualsevol. Davant el mar de dubtes, al francès li convé veure el somriure de Bellingham. Escoltar-lo detingudament. Adonar-se que els somnis hi són per complir-los. De moment, sense el francès (i sense Haaland), el gran fitxatge i ídol del Madrid té nom de cançó dels Beatles: Jude Bellingham.

Anotacions

• Gran podi de Sainz. El pilot espanyol sortia en la pole, però els Xarxa Bull juguen a una altra cosa. El rival, increïble, va ser Leclerc. Gairebé acaben els dos fos. Que s’ho faci mirar Ferrari.
• Ramos i el Sevilla. Quan semblava que marxava a l’Aràbia, decideix tornar a casa 18 anys després. Qualitat, jerarquia i caràcter per a Mendilibar. Per cert, Castro i Orta queden…retratats.
• El València, pedrera i poc més. Baraja no va poder parlar més clar després perdre a Vitòria, «la plantilla és curta». Missatge directe a Lim, l’objectiu del qual amb el club encara desconeixem. L’esperança són els xavals, ells hauran de donar la cara i evitar el sofriment de l’any passat.
• El Saragossa il·lusiona. Rècord d’abonats, líder de Segona…L’afició està entusiasmada, a la fi veu un projecte sòlid per a tornar al seu lloc, per a tornar a l’elit. Bravo