Per si no me’n recordo....

No me’n recordo del que vaig sopar ahir. I sovint he d’anar a repassar si ja he tancat la porta d’entrada. Oblido coses perquè em sembla que viatjo amb massa coses al cap. D’algunes coses me n’oblido expressament. O ho faig veure. Cada setmana em passa, sí o sí, que al cap de poques hores d’haver escrit l’article setmanal, com aquest que estan llegint, ja no me’n recordo del que he escrit. Això sé que ho faig per fer espai dins del meu cap per tenir espai net per al proper article que encara no sé quin serà. Vaig recollir els articles en un llibre que es diu «No recordo haver escrit res de tot això». I és ben cert. I escric això, avui, en la setmana del Dia Mundial de l’Alzheimer. I, saben, la memòria, perdre part de la memòria, és només la punta de l’iceberg de la malaltia. Ara ja sabem, hem après, que el més greu no és perdre la memòria de coses sinó perdre la consciència de qui ets. Perquè les persones amb Alzheimer tenen memòria de coses, moltes coses de la seva vida, però la tenen desubicada, tremendament desordenada, caòticament enfrontada. El que no tenen, quan ho perden ja és per sempre, és la consciència de saber qui són, qui han estat i qui són tots els altres. I a partir d’aquí la resta és un immens forat negre que no sabem com el viu exactament cada persona amb Alzheimer, però sí que sabem que és desoladament devastador per a cada cuidador, per a cada persona que estima cada persona amb Alzheimer. Tu saps qui soc, però si jo no ho sé, ni sé qui ets, qui som? On som? Què m’estàs dient? Què m’estàs fent, que m’està passant? L’abisme és infinit i la impotència absoluta. L’Alzheimer devasta sense miraments per dins de cada persona i esgota per fora els que fan companyia. Ho reconec, em fa pànic deixar de saber qui soc o qui he estat. El Pep Garcia imperfecte, punyent, carinyós, de vegades esquerp i de vegades molt sensible, lletraferit, ocupat per la cultura, sempre ocupat, autònom fins al darrer dia, no fos cas. Qui seré si mai em trobo que ja no sé qui soc jo? La paraula és pànic i l’antídot, ara per ara, inexistent. I precs per una mort digna, que ara sembla que per fi ens hi posem, en això. I per això ens llancem esperançadament desesperats en la ciència que posi llum. Ho escric avui, conscient, tement per si mai no em sé a l’altra banda i és per això que en qui penso és en els que m’hi veuran. I el pànic és doble. Puta malaltia, l’Alzheimer, i perdonin pel renec final, però, ben mirat, un article sobre Alzheimer potser no podia acabar de cap altra manera. No és cert, acaba en un gràcies per als que hi són i fan costat a cadascuna de les persones perdudes dins aquest món desconegut. I temut. La paraula final és: companyia.