La baralla del Passeig

La dura realitat ha sortit al carrer per saludar el primer curs d’Anjo Valentí com a nou regidor manresà de Seguretat Ciutadana. En matèria de pau al carrer la tardor ha començat amb una baralla a cops de cadira entre grups de joves al mig del Passeig, que ha dut el nom de ciutat a les televisions espanyoles entre alarmismes i exageracions indocumentades. L’exhibició és emprenyadora, fa mal d’ulls, però no deixa de ser la bromera del problema. La part essencial, que persisteix quan desapareix l’escuma, és el fet que s’arribés a donar l’acumulació de combustible que va deflagrar per ves a saber quina niciesa.

Manresa no és el Bronx dels anys vuitanta del segle passat ni el Chicago d’Al Capone, i la prova és que fets com el comentat encara són notícia. No ho farien si fossin el pa de cada dia a tots els barris. Però cap agressió a la pau cívica és acceptable, i encara que el zero sigui un objectiu difícil d’assolir, ha d’orientar l’acció política a tots els nivells. Els mitjans municipals són limitats, la seguretat ciutadana a tot el país és responsabilitat primordial dels Mossos i els càstigs els imposen els jutges, però els ajuntaments tenen a les seves mans una eina fonamental: el coneixement intens i extens que deriva de la proximitat. Ningú com ells pot identificar on s’amuntega la pólvora a fi d’emprendre accions concertades.

El que segur que no serveix de res és omplir les xarxes d’exhibicions de racisme i insultar les organitzacions solidàries que ajuden les famílies amb problemes econòmics. Són vomitades digitals que deixen ben descansats els anònims que escampen el vidriol, però converteixen l’aire en irrespirable. Com que avui en dia, gràcies als telèfons mòbils, no calen càmeres de vigilància perquè tot el que passa al carrer sigui enregistrat, hi ha prou imatges de la batussa per emprendre una tasca d’identificació objectiva de persones i situacions, no només amb efectes sancionadors sinó també de prevenció. Ens diuen que s’hi treballa. A veure si es nota.