L’espanyolisme no deu ser indepe?

Un dels arguments preferits pels qui s’oposen visceralment a que Catalunya pugui progressar de forma substancial en el seu autogovern o, encara pitjor, pugui decidir sobre el seu futur polític, és el de la igualtat. Tots els espanyols són iguals, i cada nou espai d’autonomia que adquireix la Generalitat és un atemptat contra aquesta igualtat. Són els famosos privilegis dels catalans. Ho heu sentit dir cada dos per tres a Feijóo i a Díaz Ayuso, per exemple, i també a Vox, tot i que als molt cafeters de la ultradreta els agraden més els pensament hiperbòlics del tipus 155 permanent calibre 9 parabellum. En realitat, per poc que es pensi, és profundament antiespanyol considerar que concedir a Catalunya la capacitat d’independentizar-se és inadmissible perquè això trencaria la igualtat entre espanyols. Significa que anar-se’n d’Espanya deu ser una cosa positiva, ja que poder decidir-ho és un atribut que beneficia uns privilegiats mentre que la resta està condemnada a continuar tancada dins les quatre parets de l’espanyolitat. A veure: si ser espanyol és collonut i l’única raó per voler deixar de ser-ho és que uns pèrfids nacionalistes t’hagin rentat el cervell i t’empenyin a renunciar a la teva naturalesa secular d’espanyol de soca-rel, ¿com pot ser un privilegi que t’obrin la porta per marxar? Més aviat seria el resultat d’un acte insolidari, despietat, impropi d’unes ànimes fraternes. Si poder sortir és un privilegi que trenca la igualtat, ¿no significa que els altres estan tancats per força? El veritable privilegi és el de bascos i navarresos, que disposen de molta més pasta pública. ¿Això no fa una diferència de debò? ¿Per què? ¿No deu ser que, en el fons, tots els que diuen que el dret a decidir trenca la igualtat també voldrien fugir per cames?