Llei de benestar del veí del gos

Com a ésser humà fascinat per totes les formes de vida i enamorat del seu gat, celebro molt que s’hagi aprovat una llei sobre el benestar animal; com a ciutadà a qui, visqui on visqui, sempre li ha tocat tenir un gos al pis del costat, trobo a faltar una llei sobre el benestar del veí del gos. La majoria dels propietaris desenvolupen un filtre sensorial que els impedeix sentir els lladrucs o els udols dels seus animals i percebre l’olor d’orins als seus xamfrans habituals. Estan convençuts que tot el barri adora la seva mascota. I potser no. Potser el que passa és que a la gent li incomoda queixar-se per aquells lladrucs que sonen cada dos per tres i que el propietari juraria sobre la Bíblia que no existeixen, però que sí que existeixen, i et poden robar hores de son al matí si el gos es lleva més d’hora que tu, o et poden arruïnar aquella migdiada tan esperada del cap de setmana, o et poden frustrar aquella estona de calma que tenies per llegir en silenci. I això no és res: hi ha gossos que borden o udolen quan els deixen sols, i els propietaris que tant se suposa que els estimen s’esforcen per no adonar-se’n. Vaig viure anys al costat d’un que bordava tota la jornada laboral dels amos, quatre hores al matí i quatre a la tarda, inesgotable.

Tot això perjudica clarament el benestar i la qualitat de vida dels veïns propers. Poden ser molts per un sol gos. I la resposta que acostuma a rebre qui fa un acte de valor i es decideix a queixar-se acostuma a ser primer una gran sorpresa i després la frase màgica: «Ai, i jo què hi puc fer, pobret?». No: pobrets els veïns. Pobrets i impotents. L’animal és teu, el problema és teu, i l’has de resoldre tu. Tot això també ho hauria de preveure la llei de benestar animal, i d’una manera que es fes complir.