Aguditzar l’abisme, agreujar el problema

Ahir es commemoraven els 33 anys de la reunificació de les dues alemanyes i algunes de les cròniques posaven l’accent en fet que més de tres dècades després, i malgrat els esforços fets, encara són evidents les diferències socials i econòmiques que hi ha entre els dos territoris. Els germànics, que sovint ens són exemple, també tenen problemes per diferències socials. I quina és la traducció d’aquests conflictes: una societat que viu millor i una altra que viu molt pitjor, empobrida i deprimida. Una societat viu amb més possibilitats i una altra que en té menys. En un grup es generen pocs problemes de relació i hi ha menys violència, i en un altre hi sovinteja.

Els meus primers anys d’infantesa els vaig passar a Badajoz. Allà formava part d’un col·lectiu minoritari, els tècnics catalans que s’hi desplaçaven per fer funcionar noves empreses del tèxtil (i per cobrar més del que els pagaven aquí). Un grup apreciat, valorat, ben atès per la societat receptora. Hi havia més problemes en alguns barris de la població autòctona. Més gran, la família es va traslladar a Sallent, poble amb una alta cultura industrial, tèxtil i metal·lúrgia, i amb una població nova que estava arribant des d’uns anys abans. Els homes entraven a fer la feina que no volien els locals, a la mina de potassa, i les dones, si podien, feien les feines menys qualificades del tèxtil. Hi havia, altra vegada, diferències socials. I aquí els uns comptaven més víctimes que uns altres. La droga i la sida van quedar repartides, sí, però, vaja, de manera desigual.

I tots els que formen la comunitat de lectors d’aquest diari podríem anar explicant les nostres dualitats socials, les que hem viscut en el nostre dia a dia. I en el recorregut de les dualitats trobaríem, en els darrers anys, com just quan estàvem fent la integració de la darrera immigració, la que majoritàriament va arribar del sud peninsular, ens va arribar una altra onada per substituir la que durant uns anys va ocupar el darrer graó social. I segur que direu, i no només una, sinó diverses immigracions de països més pobres. Persones que volem que tinguin els mateixos drets i condicions socials, perquè només des de la igualtat de tots serem capaços de trencar les dualitats, o com a mínim fer-les menys severes.

Podem pensar que fins arribar a la situació actual ho havíem de saber fer diferent, i no ha estat així. Però agreujant l’abisme, només aguditzem el problema. A Alemanya o a Manresa.