Bolets

Els bolets són els reis de la tardor, i les comarques centrals aspirem a tenir-ne la capitalitat. A més, resulten fascinants per molts motius, començant pel fet que no són ni animals ni plantes –algú els va definir com «els genitals dels fongs». Parlem-ne, doncs.

D’entrada, és curiós com «el nom de la cosa» (tant el genèric com el de les diferents tipologies) varia d’idioma a idioma, fins i tot dins de les llengües derivades del llatí. Deu ser reflex de la relació íntima i singular que cada país té amb els seus bolets. De fet, podem constatar com en moltes regions i països no en fan cap cas, mentre que en altres contrades –com a casa nostra– n’hem fet una religió, segurament per una inconscient connexió amb els nostres avantpassats recol·lectors. Una religió, però, amb possible data de caducitat: segons com evolucioni això del canvi climàtic, entre sequera i altes temperatures aviat serà més rar trobar un rovelló que una palleta d’or.

D’altra banda, aquest és un àmbit mal repartit: succeeix que el 90% dels boletaires es concentren en el 10% dels bolets aprofitables, mentre que per als altres 10% queda tota la resta; com que, a més, aquests darrers –els «professionals»– saben on buscar i ho fan tot l’any, acaben recollint el 99% dels bolets.

Per cert, en aquest tema (i això és molt propi dels sàpiens) tampoc hi ha manera d’aclarir-s’hi: després de milers d’anys d’història de la Humanitat, encara debatem si, per no danyar els micelis ni perjudicar l’entorn, cal tallar-los la cama o bé fer palanca amb el ganivet i collir-los sencers. Feu el que feu, no patiu: d’aquí a un temps sorgirà algun estudi que demostrarà tot el contrari.

Igualment, davant la boletmania i la proliferació de masses de passavolants que confonen el bosc amb el Far West, apliquem la molt catalana filosofia del voler i doler: sabem que cal que s’endreci el sector, perquè els pseudoboletaires incívics i/o maldestres destrossen el medi, però no ens agrada que es parli de regular-lo (perquè temem que acabem pagant justos per pecadors).

En tot cas, la mare natura es revenja passant factura: entre intoxicacions per consum d’espècies tòxiques, lesions diverses per caigudes i accidents i la gent que es perd, tant de fervor boletaire no surt de franc. Allò estrany és que no es produeixi una carnisseria encara més gran, tenint en compte que només 600 dels 600.000 tipus de fongs existents són menjables. I és que, com deia un micòleg murri: «Tots els fongs són comestibles, però la majoria només es poden menjar una vegada». Potser per això el concepte «bolet» arrossega certa mala fama: «donar un bolet», «estar tocat del bolet»...

Encara un apunt final sobre l’economia del bolet i les màfies que hi fan el gran negoci per recordar que les «empreses» que desembarquen exèrcits de caçadors a les muntanyes, delmen els boscos i generen enormes beneficis sense pagar impostos ni compensar els propietaris forestals. Una dada, només: els bolets mouen uns 200 milions d’euros l’any a l’Estat espanyol. No està pas malament.