Migrants

Jo no soc immigrant, què hi farem! He tingut la possibilitat -com la majoria de gent, sortosament- de poder viure i treballar a la mateixa terra on he nascut. I alhora soc del parer que el fenomen de l’emigració no hauria de ser mai un problema afegit per a les persones que s’han vist obligades, generalment per pura subsistència o per millorar el seu nivell i qualitat de vida, a sortir del seu país d’origen. Val a dir que em sobren totes les normatives hagudes i per haver que limiten o entorpeixen la lliure circulació de les persones arreu del món. Realment això dels passaports, la nacionalitat legal o administrativa i els permisos de residència és un fenomen històricament força recent, de poc més d’un segle a tot estirar. Des de la prehistòria els moviments de gent amunt i avall, han estat constants i, segons diuen els paleontòlegs que ho han estudiat, l’espècie humana va començar a definir-se a l’Àfrica i d’allí es va expandir –emigrar– cap tots els altres continents. És a dir que, genealògicament, tots venim de famílies emigrants.

Dit això també és perfectament constatable que la diversitat cultural humana –una riquesa objectiva de la nostra espècie– fa difícil, si més no d’entrada, l’adaptació al país de recepció. La seva llengua, els seus usos, tradicions i costums són nous per a l’immigrant i els nadius sempre es miren, poc o molt, amb recel els nouvinguts. Tot i que el mestissatge acaba formant part, de fet, de totes les societats, especialment avui en què la mobilitat global és notable. No hi ha, doncs, grups humans ètnicament purs».

Aquest llarg paràgraf correspon a un pròleg que jo mateix vaig escriure l’any passat al llibre Soc immigrant i què? I altres relats (ed. Parcir), un aplec de deu contes, un exercici literari de diverses persones escriptores vingudes de lluny, però establertes des de fa anys a casa nostra, liderades per la metgessa Violeida Sánchez, que va ser qui me’l va demanar.

Em serveix per explicar el que penso que la ciutadania –amb els seus drets i deures– no hauria de patir el control ferri i desmesurat de l’estructura estatal. Aquesta acaba classificant la gent en funció del seu origen i legislant per controlar els fluxos migratoris i això és un autèntic fracàs. Tant de control administratiu és una nosa que impedeix centrar-se en el que és important: que tothom vagi on vulgui, però respecti els drets humans i les normes bàsiques d’urbanitat, per dir-ho a l’antiga; és a dir, que hom tingui un comportament cívic i contribueixi, dins de les seves possibilitats, a la comunitat on es troba ubicat evitant que es mantingui impermeable i refractari a la cultura del país on s’ha establert.

Als darrers temps observem que la societat es troba molt crispada i que el debat identitari contamina en gran manera les polítiques econòmiques i socials. Hi ha, per una banda, qui no sap encaixar culturalment els contingents humans vinguts de lluny, atribuint-los tots els mals i qui, en canvi, els sobreprotegeix i els excusa de qualsevol acció que sigui objectivament incívica i maleducada o, pitjor encara, criminal. Sembla que hi hagi una competició per demostrar qui és més antiracista quan, realment, el sol fet de protegir un grup determinat en funció del seu origen, ja és, al meu entendre, una mostra de racisme bonista. Fins que no valorem –i amonestem, si escau– la persona individualment pel seu comportament i no per la seva adscripció cultural, no avançarem en la direcció adequada. Cal rebutjar, en aquest àmbit, la demagògia fàcil. Tot plegat no és senzill, però no tenim més remei que conviure amb aquesta realitat. Quan abans l’assumim, més aviat albirarem un horitzó més positiu i just per a tothom.