Jordina

Va asfixiar la que havia estat la seva parella, la seva dona, la mare dels seus fills i la va matar. Amb un rotlle de paper film transparent, ara fa poc més de dos anys. Ella es deia Jordina, d’ell només en sé les inicials. Després, maldestrament es va voler suïcidar. Un clàssic de covards.

N’escric avui que ja ha sortit la sentència condemnatòria, però fa molts, molts dies, que aquest crim em ressona al cap. Des del primer dia. Com tots els crims masclistes. Però la Jordina i el seu assassí eren dels nostres, eren els nostres veïns, els nostres conciutadans. Potser els vostres amics. I em ressona, també, perquè des del primer dia els pares de la Jordina han promogut actes, accions i declaracions per posar de manifest la crueltat de l’acció i la injustícia de l’acte. Del que han dit aquests pares i avis m’ha colpit tot, però sobretot una reflexió sobre l’abast letal del crim. Hi ha una víctima, oi tant, la Jordina, però n’hi ha moltes més de col·laterals que patiran, en vida, una acció masclista rebutjable sense pal·liatius. I que a ells se’ls ha acabat la vida d’avi. Tot els ha canviat. I escric perquè soc home.

Què ens passa als homes quan matem les dones? Sí, escric en primera persona del plural, sentint-me un assassí en potència. Perquè si hi ha tantes dones assassinades és perquè hi ha un munt d’assassins homes en potència. I no se m’acut una prevenció major contra una lacra que no s’atura que els mateixos homes-mascles siguem els primers a estar en alerta i no permetre que cap home com nosaltres traspassi el llindar. Cap ni un. Ni un mil·límetre. No permetre ni tolerar un gest ni una mala paraula ni una mala intenció ni un sol comentari de barra de bar. Res de res. Les dones no són nostres.

Vint-i-tres anys de presó no sé si són molts o pocs per haver manllevat una vida que no tornarà a ser mai més. Mai més. La vida de la mare dels teus fills. I haver deixat dues filles sense mare. I penso en els pares de la Jordina afligits per un dolor infinit i una enteresa irrompible, encara que, segur, estiguin trencats per dins. Una abraçada per a ells. I penso també en els pares d’ell, de l’assassí, i no em sé posar en la seva pell, ni gosaria, però els diria, els demanaria, dins tot el dolor que també deuen sentir com a pares d’un home que ha acabat sent un assassí, que la seva veu sense matisos també podria ajudar en la causa, en la lluita contra els assassinats masclistes.

Es deia Jordina i fa més de dos anys que ja no és entre nosaltres. Ho va decidir el seu home.