Conflicte rere conflicte

L’etern conflicte palestí-israelià aquests dies torna a ser actualitat. De nou la violència bèl·lica acapara els titulars i espais dels mitjans de comunicació (premsa, ràdio i televisió). Seguint l’actualitat pot comprovar-se com l’agressió de Rússia a Ucraïna ha desaparegut dels informatius. S’ha relegat al catàleg dels oblidats, com tants altres conflictes armats escampats.

El polvorí de l’Orient Mitjà, un conflicte de conseqüències imprevisibles. Per acabar-ho d’adobar un inquietant Iran amenaça d’implicar-s’hi. I cal no oblidar el turbulent veïnat de Síria i el Líban. Aquesta escalada de violència provocarà més brutalitat, més víctimes humanes, més desestabilització, més crisi econòmica, més diner malbarat amb armament...

Com en qualsevol altre conflicte armat sempre acaben apareixent les dues grans potències mundials com són EUA i Rússia amb els seus respectius aliats. Són els jutges i els fiscals d’allò que en diuen «l’ordre mundial». Un «ordre» que des de fa anys és un desordre descomunal.

L’ONU una organització internacional controlada –i domesticada– pels poderosos tot sovint evidencia la seva ineficàcia. El Consell de Seguretat és l’òrgan més important de les Nacions Unides. Aquest Consell està constituït per quinze Estats, cinc dels quals són membres permanents amb la facultat del «dret a veto». El veto d’un sol membre és suficient per bloquejar una resolució. I qui són aquests cinc membres què tenen aquest privilegi tan poc democràtic? Doncs, EUA, Rússia, Xina, França i el Regne Unit. El resultat, un Consell de Seguretat inoperant supeditat als interessos dels cinc àrbitres.

L’any 1947 la resolució 181 de l’Assemblea General de l’ONU va dividir Palestina en dos Estats, l’àrab i el jueu. Als àrabs se’ls va assignar el 45% del territori mentre que als jueus el 55%. Una decisió de partició que no va satisfer mai a ningú.

L’any 1948 a conseqüència de la primera guerra àrab-israeliana més de 700.000 palestins es van veure obligats a abandonar les seves llars. La resolució 194 de l’ONU aprovada aquell mateix any decidia el dret al retorn dels refugiats palestins expulsats del seu territori i a ser indemnitzats pels béns perduts. Una resolució mai completa.

Des d’aleshores altres resolucions favorables al poble palestí sistemàticament han sigut ignorades per Israel. De tot plegat ja fa 76 anys. Vet aquí l’eficàcia dels organismes internacionals.

Com sempre, –aquí i a tot arreu– l’atrocitat perpetrada per qualsevol bàndol en conflicte l’acaba patint la població civil; persones innocents i vulnerables, sobretot infants i ancians. Persones que neixen, creixen i moren assetjades pel terror de les armes. Persones que malviuen en una precarietat i misèria inacceptable per a qualsevol ésser humà. Persones que intenten sobreviure en presons a cel obert anomenades «camps de refugiats».

Les esgarrifoses imatges que podem veure aquests dies parlen per si soles. Fa un parell d’anys el secretari general de les Nacions Unides, el portuguès António Guterres, va pronunciar aquesta frase tan significativa: «Si hi ha un infern a la terra, és el de la vida dels nens de Gaza». Fins quan es permetrà aquesta bogeria bèl·lica?