El món al revés

Hi ha tres conceptes políticament sensibles que el sobiranisme català no s’hauria de deixar «robar» pel nacionalisme espanyol, que els està utilitzant de forma cínica.

El primer d’ells és el d’igualtat. Diuen els espanyolistes que ells només defensen la igualtat entre tots els espanyols, i donen a entendre que Catalunya té i busca privilegis. Però si alguna cosa explica l’auge de l’independentisme al Principat és precisament el sentiment de molts catalans de ser ciutadans de tercera dins d’Espanya. Ni des del punt de vista lingüístic, cultural, fiscal, judicial, polític o mediàtic els catalans som tractats igual que la resta, i hom arriba a la conclusió que per deixar de ser discriminats ens cal tenir el nostre propi Estat.

El segon concepte a vetllar és el d’unilateralitat. L’espanyolisme reclama que el sobiranisme hi renunciï, encara que l’alternativa sigui un pacte impossible (perquè els partits espanyols mai atendran les demandes catalanes –per majoritàries que siguin– i ni tan sols s’avindran a resoldre el conflicte polític d’una forma democràtica, mitjançant un referèndum). La paradoxa és que els que exigeixen que desistim de voler decidir per nosaltres mateixos sobre el nostre futur, fa tres segles que exerceixen, ells sí, la unilateralitat: ells han decidit, unilateralment, que hi ha temes que no es poden ni discutir, ni votar ni canviar. En conseqüència, el catalanisme només podrà deixar de ser unilateral el dia que l’espanyolisme faci el mateix.

Finalment, amb el concepte «solidaritat» el surrealisme arriba a extrems grotescos: resulta que els catalans som «insolidaris», malgrat que cada any hi ha un 8% del nostre PIB que se’n va a Madrid i no torna –uns percentatges de «solidaritat» que no tenen parangó a Europa. En definitiva, cornuts i pagant el beure. Per contra, a l’espanyolisme mai se li acudirà proposar, per exemple, que la cultura i llengua castellana –afavorida per l’Estat, per les lògiques del mercat i per la demografia– sigui solidària respecte a les altres llengües i cultures peninsulars que viuen en dificultats.

Val a dir que, ultra aquests tres conceptes, n’hi ha també altres que els jacobins espanyols utilitzen tramposament: el de «llibertat», el de «supremacisme», els de «sedició» i «rebel·lió»... Doncs bé, no s’entén que nosaltres callem davant tanta hipocresia i davant del perill que aquestes falsetats facin forat –aquí i allí–: recordem que Goebbels ja teoritzava que una mentida repetida mil vegades es converteix en veritat. Per això és urgent dir les coses pel seu nom i amb veu ben alta: aquells que tenen privilegis i que són uniteralistes i insolidaris són els que ens acusen d’això mateix! I cal denunciar que l’espanyolisme encarnat en partits polítics, mitjans de comunicació capitalins, poders de l’estat, empreses boetitzades i en la mentalitat d’una majoria d’espanyols, pinta el món al revés (i em pregunto: és demagògia o projecció psicològica?). Amb uns compatriotes així, doncs, qui no voldria marxar com més aviat millor?