Mentre el cos aguanti

Després d’uns mesos ja començo a portar amb naturalitat les primeres ulleres de la meva vida. Les de prop. Les de vista cansada. Primer van ser alguns cabells blancs, ara ja són alguns cabells blancs i la vista cansada. Res que no sigui propi de la meva edat, així que calma, Agnès. Almenys, de moment. L’eterna joventut, fer la cobra a l’envelliment, és un dels grans misteris de la humanitat. Hi ha els que ho intenten per fora a l’estil reina Letícia i d’altres que ho intenten de veritat, com els investigadors Manel Esteller i Salvador Macip, ara centrats a trobar la manera de frenar l’envelliment o, com diuen ells, d’allargar al màxim la vida saludable. Ja fa uns anys, Josep Maria Mainat es va jugar la pell i l’adjectiu d’excèntric en fer públic que es proposava no envellir i que invertia una fortuna per frenar el seu envelliment. Avui la ciència li dona en part la raó perquè ell ja fa anys que diu que el que s’ha de curar no són les malalties una per una, sinó que s’ha «de curar» l’envelliment perquè la vellesa és la mare i l’origen de totes les malalties. Ara, des de l’àmbit científic, Esteller i Macip asseguren que ja s’està molt a prop d’aconseguir fàrmacs per frenar l’envelliment i que ja s’estan provant en persones.

Em pregunto com serem si deixem d’envellir. No sé si mentre el cos aguanti, el swing cremarà per dins, com canta Miguel Ríos, que dissabte actua al Palau Sant Jordi, o si resultarà que envellim abans que ho facin els nostres teixits només pel fet de viure, d’acumular experiències, dels desenganys, del desencant.

Com que fins ara no hem pogut frenar l’impacte del pas del temps en el nostre cos, ens hem arribat a creure que l’edat és un estat mental. Una fal·làcia per pal·liar la derrota contra el pas del temps que s’han fet venir bé els que viuen sense perdre la il·lusió. Però també hi ha els que arriben al final francament esgotats, i amb el cos sense envellir potser sí que haurem aconseguit fer realitat allò que l’edat passi per l’ànima.