Ventades de tardor

El cel i les façanes s’han uniformitzat, avui. Tot és gris i entristit, del mateix to que els panots que hi ha amuntegats a la vorera esparracada, envoltada de tanques de ferro que la ventada ha tombat amb fúria. Hi eren per impedir que ningú prengués mal, i no sé què és pitjor, que et caigui una tanca al damunt o bé que t’entrebanquis amb una rajola que balla. No estem protegits mai del tot, però si volem viure, hem de fer veure que sí. I dissimular tant com puguem, encara que a la tardor tremolem com les fulles que s’envolen, que, un cop mortes a l’arbre i caigudes, ressusciten del terra empeses pel misteri i el xiulet que fa vibrar els vidres de les finestres, i que et fa mirar enfora, i a fora no ets capaç de veure-hi res. I s’enlairen, elles, irreverents, com si encara fossin vives.

Penso en el conte dels tres porquets i en el llop que bufava i bufava. Són dies de trasbals, de ventades que fan por, tanta por com la mort que se’ns planta al davant cada u de novembre. A la vigília de Tots Sants –Halloween, castanyada o qualsevol altre nom inventat amb el qual s’anomena aquest dia– truca al timbre un grup d’infants disfressats. Demanen caramels i els en donem un grapat. La mort no pot ser dolça, potser per això l’endolcim. Llegeixo la defunció de la dona que van atropellar fa uns dies en una cruïlla de la meva ciutat. Jo hi era però no vaig veure-hi res. Només que el cotxe del meu davant va frenar de cop, que el conductor va baixar, i que els vianants es van acostar cap al mig del carrer. Tot va ser ràpid. Podria haver estat jo. El conductor. L’atropellada. Podria haver estat una de les dues persones i no vaig ser cap d’elles. Vaig baixar del cotxe. No va fer falta que truqués a urgències, ja ho feia un home, no va fer falta que fes res. I els cotxes al meu darrere tocaven el clàxon. No hi ha res més irritant que la impaciència dels altres quan la rutina s’atura en sec. El conductor amoïnat, la fila de vehicles pressionant, el disc del semàfor canviant de color. I la senyora a terra esperant l’arribada de l’ambulància. Per la ràdio felicitaven amb una cançó una dona que havia fet 49 anys. El locutor li deia que havia de fer una gran festa, que millor celebrar els 49 que els 50, que no calia esperar una xifra rodona. Que tots sumen, que tots compten. Passo cada dia per aquesta cruïlla i veig la dona desconeguda que se’n va anar i el bastó estès al terra. Em recorda la meva àvia i el que li vaig demanar: que en el cas hipotètic que els morts poguessin parlar amb els vius, que mai es comuniqués amb mi. I ves per on, avui que bufa el vent no em faria res sentir-la.