Urgències i emergències

Cal suposar que avui, diumenge, quan es publiquin aquestes reflexions escrites dijous al vespre, tots els actors implicats en els pactes per a la investidura de Pedro Sánchez estaran enllestint els arguments que utilitzaran en el debat per justificar el seu vot. Cal esperar que s’hauran mirat al mirall abans d’atrevir-se a dir, prometre o fer res, no fos cas que tornessin a sorprendre propis i estranys amb una imatge poc creïble. Un engany més l’acabarien pagant car més aviat que tard. Sobretot, aquells que tenien urgència per superar la situació d’emergència en què quedaria el seu partit i la gernació de persones que en viuen si no aconseguien mantenir el poder. Faran bé d’aclarir si la concòrdia, el retrobament social que diuen els il·lusiona, es fonamenta en la necessitat de supervivència, o en el reconeixement dels drets que fins ara no tenien voluntat, ni convenciment sincer de respectar. Essencialment, perquè estan acostumats a imposar i ara han perdut la capacitat de dominar per culpa d’una carambola electoral que ha canviat els papers protagonistes. Sobreviure i mantenir la família només ho tenen resolt personatges com Felipe González, els jutges amb pensaments sediciosos i tots aquells que mantenen privilegis perpetuats per la monarquia blanquejada. Per això s’esbraven amb la contundència que ho fan, amb el to que utilitzen i l’agitació de sabres que els marca el pas. La seva urgència és garantir la supervivència del règim, no reconèixer la legitimitat democràtica de Puigdemont i eliminar aquells que qüestionen la unitat de la seva pàtria. D’aquí neix, precisament, la situació d’emergència que viu Catalunya després que tot el procés de negociació hagi posat en evidència les urgències dels partits catalans: sucursalistes, independentistes i desorientats. Si es tracta d’aconseguir el reconeixement al dret a l’autodeterminació, ja comença a ser hora que es defensi conjuntament la legitimitat de l’U d’Octubre. Els que neguen i combaten la unilateralitat ho fan perquè és un dret. Per això no s’hi pot renunciar. També hauria de ser irrenunciable garantir que hi hagi un seguiment internacional dels acords i els compromisos signats sota la pressió de les urgències. Les promeses de superar el dèficit fiscal o de traspàs integral de Rodalies necessiten una validació que obligui el seu compliment, perquè mai no s’han complert. Mai. I tampoc sembla raonable acceptar que la llei d’amnistia pugui repetir els efectes desmobilitzadors dels indults del 2021. Mirar-se al mirall és indispensable per no tornar a renunciar a drets irrenunciables per imposició acceptada.