Les xineses no fan xinets

Els sinòlegs (els especialistes en la Xina, no els metges de la mama) han apreciat en els darrers discursos de la cúpula de Pequín un sensible increment del patriarcalisme, que mai no havia desaparegut. Si la societat xinesa en general (com el conjunt del planeta) arrossega una història de subordinació de la dona, els moderats avenços en sentit contrari haurien tingut un punt de frenada amb l’arribada al poder, ara fa onze anys, de Xi Jingping, que té una visió més aviat conservadora de la distribució de rols a la família. Tot i que la retòrica oficial no deixava de parlar d’igualtat, aquesta referència ha perdut intensitat els darrers mesos mentre creixien, en el llenguatge del mateix Xi, les referències a la cultura matrimonial, a la maternitat i a les tradicions familiars. Darrere aquest discurs es trobaria l’angoixa del govern per la crisi demogràfica: l’any passat la població en general no va créixer, la que té edat de treballar va començar a disminuir fa una dècada, i l’envelliment augmenta. La resposta del poder d’aquest règim piramidal passa pel foment de la natalitat, i com que les campanyes de persuasió fins ara no han tingut gaire efecte en unes dones que donen prioritat a l’autonomia personal per la via professional, no són descartables fórmules més coercitives, perfectament imaginables en un sistema que s’esforça a fer bona la distopia del Gran Germà. Però el problema de la manca de naixements no és exclusiu de la Xina, sinó que afecta una gran part del món desenvolupat, i Europa el pateix de manera significativa. A Catalunya som vuit milions gràcies a la immigració, però els nouvinguts s’apunten de seguida a la contenció reproductiva mentre que ells també avancen cap a l’edat de jubilació, i quan en venen més, les costures socials se’n ressenten. Heus aquí un d’aquells grans temes que es mantenen aparcats a causa de les urgències per discutir menudalles. Ens podem trobar amb un país d’avis inundat pel desglaç dels pols, i sense dret a mostrar-nos sorpresos.