Podria ser que no plogués

Podria ser que no plogués. Ara mateix estem en mans del cel. Si això ho hagués escrit fa uns 30 o 50 anys, diria que estem en mans de Déu. Déu me’n guard de dir-ho, o de pensar-ho. Ben mirat, però, no cal anar tan lluny: No fa gaires anys tot un conseller de la Generalitat se’n va anar a Montserrat a demanar-li a la Verge que plogués. I tanta gràcia que ens ha fet sempre la dansa de la pluja! I això que a les pel·lis, al final, els pellroges sempre feien ploure. Ara ni això, ni danses ni pregàries ni verges. Què no faríem i què no daríem, ara mateix, per una pluja llarga i constant que durés dies i s’allargués nits i que ens fotés tots els plans i els caps de setmana enlaire i que ho negués tot, però fet tot amb cura i seny. «La pluja no sap ploure», cridava el cantant Raimon, i ara mateix firmaríem qui-sap-lo per una pluja maldestra que, malgrat fes una mica de mal, ens acabés fent tant de bé. Ep! He escrit, de mà, només una mica. Fa tres anys que la pluja és un record, un desig, un passat, una raresa. I ara que no plou, ens adonem que no ens n’adonàvem quan plovia quan volia, però anava plovent, que, al capdavall, tot depèn de la pluja. Sí, i dels aqüífers i dels pantans i dels rius i, al final, de les canonades. Però abans de res depenem de dalt. Això sí, estarem secs i eixuts del tot i aquella canonada de Badalona seguirà perdent milionades de litres i litres com el primer dia. I no ens hauran respost perquè els pantans es van buidar la tardor passada. Hem sumat quanta aigua perdem mentre ens tornem bojos demanant-ne més? Miro amunt i res. I veig que el meu Govern també mira amunt i, mentre mira amunt com jo, m’adono que tots dos som iguals d’impotents. Esperant el raig que no arriba i planificant mesures, restriccions i prohibicions per a quan arribi el pitjor dels moments que, no sé si ho tenim clar, el tenim a tocar. Confesso que tinc una novel·la mig escrita inspirada en la sequera del 2008 i que ara fa riure perquè ara sí que ens estem quedant secs. I mira que el final, de la novel·la, és ben potent i distret. Potser que la tregui del calaix i aprofiti el moment. Perquè... què farem quan arribi el moment que per l’aixeta no surti aigua? Pot passar això? Silenci. Si no plou, sí. I ara ja sonen els tambors de pedaços: aigua en vaixells, canonades a mig gas, control de piscines i de tutti quanti. El que faltaran serà policies de l’aigua. O potser ens tornarem tots polis. Segueixo mirant amunt. Patirem. I arribats el moment, n’hi haurà d’espavilats i de desesperats. A mi, el panorama no em fa gens de gràcia perquè, de fet, i aquesta és la (des) gràcia, ara mateix només depenem de dalt. Que plogui. I em poso neguitós només de pensar-hi. Si cal, convertiré aquest article en pregària. Fer el que calgui quan no hi podem fer res. Podria ser que no plogués. Mai més?