Assetjat

La interventora de l’Ajuntament de Berga se sent assetjada per les paraules d’un regidor al darrer ple municipal. Això de sentir-se assetjat és molt subjectiu: qui coneix els sentiments aliens? Entenc la interventora, que va apreciar un «to amenaçador» en el polític denunciat. Jo també em sento assetjat i amenaçat. No pas per cap regidor de Berga, perquè fa molt que no escric res sobre ells; prou que en donen motiu, però aquest diari ja els passa per l’adreçador i no cal que m’hi afegeixi. Jo em sento assetjat i amenaçat per tot plegat. Pel Ministeri d’Hisenda, que sap de quina talla compro els mitjons. Per la Generalitat, que em controla el CO2 del cotxe. Per l’escalfament global que causa nits de mal dormir i temporals que s’enduen les platges. Per l’Ajuntament, que vol ficar un nas digital a les meves deixalles. Pels guàrdies de la zona blava, que em fan passar angúnia cronomètrica. Per les webs que em bombardegen amb anuncis d’allò que he mirat en un altre lloc. Pels formularis de cent clics per refusar les cookies. Pels odiadors que omplen de vòmits i verí qualsevol conversa a les xarxes. Pel programa Pegasus i totes les orelles secretes dels telèfons mòbils. Pels satèl·lits d’Elon Musk, que és una mena de Milei amb ginys de guerra de les galàxies. Per la intel·ligència artificial, naturalment. Pel Banc Central Europeu, que posa en perill el valor dels meus estalvis. Per l’extrema dreta, que em provoca malsons de llibertats escapçades, identitats perseguides i opinions il·legalitzades. Per l’altra dreta, que s’hi posa bé. Pels bisbes que resen el rosari contra l’amnistia i contra l’autodeterminació (la nacional i la de gènere). Pels inquisidors amb estelada. Pels governs europeus del nord que volen imposar austeritat i tristor als alegres mediterranis. Pels alegres governs mediterranis que ens llancen pel precipici del deute.

I pel pesat de l’autobús que vol conversa tant sí com no.

Per tot això i mil coses més em sento assetjat i amenaçat. Com la interventora de Berga.