Què se n’ha fet, de l’òmicron?

Avui fa dos anys que es va publicar per primera vegada que científics de Sud-àfrica havien detectat una nova variant de covid que no era simplement una modificació menor de la soca original. Era substancialment nova, i semblava més infecciosa. Se li va posar el nom d’òmicron. Impossible oblidar-ho, oi? La notícia arribava en un moment en què proliferaven els pronòstics catastròfics sobre mutacions apocalíptiques (¿recorden els friquis que ens acollonien des de tribunes poderosíssimes?), i no feia cap gràcia incorporar un nou jugador que podia posar en perill els avenços de la vacunació. Però va resultar que no era més mortal. Sí que era, en canvi, prodigiosament expansiva. En qüestió de setmanes, l’òmicron era a tot el món. Era tan contagiosa que, quan el novembre del 2022 el Govern xinès va arribar a la conclusió que la política de contenció a ultrança de la pandèmia era insostenible i va decidir obrir-li les portes, en dos mesos es van contagiar mil milions de persones.

I dos anys després, ¿què se n’ha fet? Doncs continua entre nosaltres, però convertida, tal com ens pronosticaven els científics, en una espècie de grip. Ha anat mutant a mesura que s’ha anat instal·lant en persones que l’han tingut al seu interior molt temps sense ni curar-se ni morir-se, i donant-li temps per evolucionar molt. A Europa ara hi domina la seva versió E5, mentre que a l’Índia i a bona part d’Amèrica hi predomina l’XBB. D’aquí a quatre dies l’òmicron ja no serà l’òmicron. Però la covid sempre serà la covid. Es va endur tantes vides i tants somnis que quedarà per sempre com el recordatori que coses horribles que ningú no imaginava són perfectament possibles. No cal que ens ho recordin els friquis.