La part pel tot

Una vegada més, hem vist com els dos partits independentistes agafen la part pel tot. Tant sí com no, pretenen parlar «en nom del poble català», quan senzillament només poden parlar en nom d’un 20% de Catalunya. Tornem a recordar que en les tres eleccions successives: Parlament, municipals, generals, entre tots dos no superen mai el milió i mig. Per ser més concrets i exactes, dono les xifres.

Eleccions Parlament, 2021: ERC, 605.581; Junts, 570.539. Eleccions Municipals 2023: Junts, 554.115, ERC, 519.833. Eleccions generals 2023: ERC, 462.883; Junts, 392.634. Fins i tot podem veure que, en comptes de guanyar vots, en perden. I en les tres eleccions consecutives són àmpliament superats pel PSC.

Davant aquestes xifres haurien de ser molt curosos a l’hora de plantejar propostes, criticar decisions i voler imposar objectius. Estan lluny, molt lluny, de representar el conjunt del país, i només pactes interns, de gran consens, poden traslladar projectes i objectius en nom de tots, o almenys d’una gran majoria de catalans i catalanes.

Té raó Salvador Illa quan reclama una «taula de diàleg» a Catalunya. Fa massa temps cadascú va pel seu cantó, sense plantejar «temes de país». I en tenim molts i molt importants. Encara més, en el passat, ha quedat demostrada la força d’anar plegats a la recerca de solucions als grans reptes. Ara mateix, parlem del traspàs de rodalies, d’un nou sistema de finançament autonòmic, del repartiment dels propers fons europeus, de millor organització i encaix de les onades d’immigració, de seguretat interna i externa, del català, cap endins i cap enfora, etc.

Si algú tenia dubtes sobre la possibilitat de consensuar accions, a l’àmbit estatal, li ha quedat clara la rivalitat entre ERC i Junts, fins al punt de convertir el debat d’investidura en una batalla partidista per retreure’s les diferències, en viu i en directe. Queda fatal exposar en públic l’afany individual de cada partit en comptes del general de país. I no sembla que el temps pugui apaivagar aquesta rivalitat perquè ve donada per les diferències històriques, sumades ara a la proximitat de les properes eleccions al Parlament, que molts situen al darrer trimestre de l’any vinent. És a dir, d’aquí a un any.

Aquestes són les eleccions que els dos partits consideren decisives per determinar quin dels dos domina l’espai independentista, però no s’adonen que el país està format per vuit milions de catalans, dels quals un 20% són nouvinguts, procedents d’arreu del món. Cert que molts d’ells no podran votar, però també és cert que cada any se n’incorporen unes desenes de milers, pels efectes de nacionalitzacions o convenis de reciprocitat amb els països de procedència.

En resum, un dels grans problemes, o jo diria un dels fraus, quant a representativitat, és agafar la part pel tot. No vull que aquests dos partits parlin en nom meu, i encara menys que ho facin en nom de cinc milions que mai els han votat. Només poden parlar en nom dels seus, i els seus queden reduïts a una cinquena part de la ciutadania catalana. Recordem-los-hi cada vegada que en tinguem ocasió, fins que toquin de peus a terra.