Alfonso Juràssic Guerra

Una temptació molt humana és creure que la Història del Món acaba exactament a la nostra era, en el precís instant de la nostra plenitud o del nostre projecte. El nord-americà Francis Fukoyama va escriure el 1992 El final de la història convençut que la caiguda de l’imperi soviètic portaria el món sencer a gaudir per sempre del paradís democràtic, sense més canvis. Les coses han anat d’una altra manera. Marx va preveure que les contradiccions del capitalisme donessin pas ben aviat a la societat comunista, paradís fraternal sense classes socials pels segles dels segles. Continuem esperant. La creença d’haver escrit la darrera paraula sobre qualsevol cosa, sense que restin més alternatives que l’adoració o l’excomunió, és difícil de combatre, ja que demana un gran exercici d’humilitat. Així s’explica, però en cap cas no es justifica, que venerables dinosaures del progressisme de fa quatre dècades es mostrin ara com a veritables reaccionaris i ens facin passar vergonya aliena. Creuen que els seus canvis van esgotar les existències i que qualsevol alteració posterior és un enorme disbarat. Els exemples són incomptables, però els darrers dies ha destacat per mèrits propis l’inefable Alfonso Guerra, que fou número dos de Felipe González al Govern espanyol (1982-1991) i al PSOE (1979-1997). Guerra, que tants vots va empènyer cap a Jordi Pujol amb el seu anticatalanisme, s’ha queixat aquesta setmana de la «censura» que impedeix als humoristes fer «acudits d’homosexuals i de nans» com a la seva època. Els anys vuitanta, quan ell tenia poder i predicament, era normal fer un humor groller que ridiculitzava determinades persones per raó de gènere, origen, orientació, hàbits, aspecte o capacitats. Per sort, ja no és normal. Al contrari: pot arribar a ser delictiu. Malgrat tots els entrebancs i insuficiències, aquests quaranta anys han donat per a molt. Però el juràssic viperí ha decidit que la història es va acabar quan ell manava, i tot el que ha vingut després no val per a res.