Travessar en vermell

El semàfor dels vianants està en vermell, però l’home fa com si fos verd. Estira el seu fill de la mà amb la intenció de travessar igualment el carrer. El marrec, que no deu tenir més de set anys, fa notar al pare que no està bé voler passar en vermell. L’home fa com si no l’hagués sentit i a la meitat de la calçada els cal esquivar el cotxe que està a punt d’atropellar-los. El conductor els reprèn tocant el clàxon i l’home l’engega a pastar fang aixecant el dit del mig. El debat no és si pertoca a l’escola o a la família l’educació viària, com un aspecte més de l’educació general. Es fa evident, almenys en aquesta situació, que el problema no és la falta d’educació del nen, sinó la mala educació de l’adult. Què fer quan l’actitud infraccionària dels pares s’imposa com a model als nens? Fins i tot en aquells casos com, en la situació descrita, el nen tendeix a actuar correctament. Molt probablement perquè així ho ha après de les mestres quan surten a conèixer la ciutat. Abans els nens venien educats de casa. Més endavant, va delegar-se en els mestres la tasca de coeducar-los; després, educar-los (d’aquí que el Departament d’Ensenyament ara es digui d’Educació) i, des de fa un cert temps, els demanem que els reeduquin, però no massa: no fos cas que, en educar-los gaire, se’ns vegi com anem de despullats. La xamba del vianant que travessa en vermell és que el conductor que està a punt d’envestir-lo mai no travessaria en vermell. Si no fos així, res no hauria impedit que el nen, per més responsable que sigui, acabés esclafat sota les rodes del cotxe. S’atribueix al filòsof i matemàtic Pitàgores la màxima pedagògica «eduqueu els nens i no caldrà castigar els homes». En aquest nostre temps potser caldria invertir els termes i dir: eduqueu els homes i no caldrà castigar els nens.