Manresa a l’agenda

Finalment, i després de setmanes d’intenses, secretes i inconfessables negociacions, tenim nou govern a l’Estat. Un govern que haurà de pedalar molt per tirar endavant, no endebades necessita del suport que d’una forma o altra li faran suar de valent ni més ni menys que set formacions polítiques molt diferents.

Entre aquestes n’hi ha tres amb representació al consistori manresà: ERC, Junts i PSC (per ordre de resultats). Imagino que a hores d’ara totes elles ja han parlat a bastament amb les seves cúpules respectives per incloure la nostra ciutat en la llista de temes on els recursos de l’Estat poden esdevenir crucials, determinants.

Tots sabem com funciona el món en general i la política en particular quan estem al davant d’una negociació: qui té la paella pel mànec s’emporta les virolles, i l’altra part -fent de la necessitat virtut com honestament s’ha reconegut- s’ho menja amb patates. Se’n diu «peix al cove», i la seva pràctica és més antiga que anar de ventre, encara que alguns -aquells que els hi va a la contra- facin uns escarafalls inversament proporcionals a les seves concessions quan van ser ells els «damnificats». Ens entenem oi?

Si en el mandat municipal anterior aquesta premissa la va poder exercir Esquerra, obtenint en aquell cas recursos notables en diversos fronts (10M€ per Fàbrica Nova o 5M€ per Camí ignasià en serien dos bons exemples encara que no únics), en el mandat actual podem doblar l’aposta, ja que Junts entra dins l’equació i és d’esperar que més enllà de temes vinculats a l’eix «procés» faran també la seva carta als reis, en la qual seria incomprensible que Manresa no hi fos present.

A l’altra banda hi tenim el PSOE, a casa nostra PSC, que òbviament haurà de fer causa comuna en pro de la ciutat que li ha lliurat quatre regidors, arribant així a una situació singular (tot i que no única, certament) en què les tres forces decisives a Madrid sumen 17 dels 25 regidors del nostre plenari, més de dues terceres parts.

No sé com ho veieu vosaltres, amables lectors d’aquest article, però no seria un bon moment per fer un pacte de ciutat on es consensuïn aquelles reivindicacions bàsiques, dèficits històrics, mancances indefugibles i plantejar-les de forma conjunta a les direccions nacionals de Barcelona, per tal que aquestes les incloguin en el paquet de mesures a negociar si o si en la confecció dels pressupostos generals de l’Estat dels propers anys?

És una proposta benintencionada, allunyada de la política de partit i en pro de la política de ciutat que tothom pregona. Els qui em coneixeu podeu donar fe del meu positivisme insubornable, i la meva idea no és altre que la de sumar per ser més forts. Sumar aquí per tenir èxit allà.

Manresa no va sobrada de recursos ni de capacitat per influir allà on es decideixen les coses. És una realitat amarga que la història democràtica no desmenteix. Però probablement podem fer més del que hem fet fins ara, i la política ha de servir per a alguna cosa més que per marcar perfils diferents, que hi són, ha de servir per anar a la una quan l’ocasió i l’oportunitat ho requereixen. Altres ciutats ens passen la mà per la cara en aquest tema, no cal esmentar-les. Ara ho ha de fer Manresa.

Manresa ha de ser en l’agenda negociadora imminent, la de «les coses de menjar», i ser-hi amb propostes consensuades i enfocades totes elles en el mateix sentit és la millor garantia per aconseguir-les, ja sigui en tot o en part. A veure si aconseguim que aquesta vegada al cove hi hagui el Cor de Catalunya.