Quanta comèdia

El gran èxit de Jordi Pujol només s’explica a partir del fet que va ser capaç d’imposar a l’imaginari col·lectiu que ell representava Catalunya. Qui l’atacava a ell atacava el país; més endavant i per extensió, qui atacava Convergència atacava Catalunya. Això va fer que el pobre Raimon Obiols fos una de les persones més odiades del país, només pel fet que posés en evidència les mancances dels seus governs.

Quelcom semblant voldria fer Puigdemont, gairebé sembla que ell s’ho creu, però està molt lluny del fet que una majoria dels catalans ho acceptin. Ell es fa dir president legítim. Per ell tot el que ha vingut després de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució no és legítim, sense adonar-se que qui va aplicar l’article 155 van ser els secretaris generals dels departaments que ell personalment havia nomenat, capitanejats per Elsa Artadi i Pere Aragonès. Puigdemont sembla no recordar que ell mateix es va presentar a les eleccions al Parlament que va convocar el president espanyol Mariano Rajoy, per tant, les estava reconeixent i els donava tota legitimitat.

Ara, sis anys després, quan gairebé ja era oblidat, l’aritmètica electoral ha volgut que tornés al centre del tauler polític i ell continua comportant-se com si fos el portaveu de Catalunya, quan la realitat és que el seu partit, bé el partit que diu representar perquè no hi està afiliat, és el tercer al Parlament i el cinquè al Congrés. En l’acord dels desacords, que va fer firmar al secretari general de Junts amb el secretari d’organització del PSOE va fer aparèixer la figura d’un verificador que donés fe del compliment dels acords.

El cap setmana passat vam saber que la fundació Henry Dunant ha estat l’escollida. Pel que sembla, diferents dirigents de Junts i d’ERC fa temps que hi tenen contactes, i el diplomàtic salvadoreny Francisco Galindo serà el verificador dels desacords, perquè al text de l’acord queda clar que els dos partits estan molt lluny en els seus plantejaments i no tenen voluntat de canviar. Aquests dies no paro de donar voltes a un pensament que em té capficat, què deu pensar en Francisco Galindo?, bregat en mil disputes entre guerrillers i estats, en retorn de refugiats i que ara ha d’actuar entre les disputes de dos partits polítics.

Al final, tot aquest soroll només per veure què es pot fer en dos temes concrets: un referèndum d’autodeterminació i la cessió del 100% dels impostos a Catalunya. En el primer assumpte, el PSOE deixa clar que tot s’haurà de fer a partir de l’Estatut, per tant, no accepta el referèndum. El segon dona una mica més de joc, tot i que no accepta la cessió del 100% dels tributs sí que accepta d’estudiar un mecanisme de finançament que millori la situació actual.

De veritat que per aquests dos punts es necessita un verificador? Queda clar el que interessa a Puigdemont, que és fer veure que ell representa Catalunya per això hem de veure com el comunicat de després de la primera reunió acaba amb «contribuir a trobar la solució política i negociada al conflicte». Quanta comèdia!