La nació espectacle

L’estat nació tal com el coneixem és un invent relativament modern. Idees que ara tenim molt interioritzades, com la sobirania dels estats o la inviolabilitat de les fronteres, neixen amb la pau de Westfàlia de 1648 i es consoliden a Europa al llarg del segle XVIII, fa quatre dies. Però perquè siguin viables, perquè les nacions polítiques funcionin, cal una certa identificació i adhesió del poble amb l’estat. Inicialment, això es fa a través de la monarquia i l’Església, que exerceixen d’autoritat paternal, protectora però severa, i de la unificació lingüística (Lluís XIV prohibeix el català al Rosselló l’any 1700!). Un sol rei, un sol deu i una sola llengua.

Amb les revolucions liberals del segle XIX, canvia també la cola que ha de mantenir la nació unida. Els encarregats de fer-ho són els exèrcits de lleva i la guerra, amb els seus morts, herois, himnes i banderes, que delimiten i reforcen un ells i un nosaltres. Però quan l’estat nació assoleix realment el màxim esplendor és durant el segle XX, amb l’aparició de l’administració pública moderna i les xarxes nacionals d’escoles, jutjats, policia o carreteres, els carnets d’identitat, les seleccions i lligues esportives, i les companyies estatals, postals, ferroviàries, aèries, radio-televisives, telegràfiques, telefòniques, de salut, de seguretat social... Tot nacional, nacionalista i en la llengua oficial, però també tangible i més o menys útil, capaç de traduir la idea de nació en fets concrets, palpables i distintius.

Finalment, amb la turboglobalització, la fi dels monopolis estatals, l’individualisme i l’eclosió de la societat de l’espectacle, tots aquestes estructures es desdibuixen i amb elles el sentit i legitimitat de l’estat nació. En l’era de la comunicació 24/7, la batalla per la significació es trasllada a l’àmbit de l’entreteniment i la memòria compartida. Al segle XXI, una nació és una gent que mira o ha mirat les mateixes teles, ràdios i webs. Ens ha marcat molt més, a la meva generació, el Mortadelo, l’123 responda otra vez, les imatges del Tejero entrant al Congrés o el super-pop que la monarquia, el catolicisme, l’exèrcit o Iberia. Per això la Generalitat va crear TV3, i per això ara ha llançat la plataforma digital 3cat. Per això els estats membres no aposten per un espai comunicatiu europeu i on encara tenen jurisdicció, a la TDT, no deixen entrar cap canal públic o privat extern. I per això la llengua, que determina què et mires o escoltes i amb qui compartiràs els records al cap dels anys, segueix sent un element decisiu de cohesió i identificació col·lectiva.

Però en aquest cas la llengua és el mitjà, no el fi. Fer televisió, ràdio o premsa en català però mantenir el marc referencial espanyol, donant prioritat sempre a allò que passa a Espanya i entrevistant experts i famosos espanyols tot el dia però només excepcionalment de qualsevol altre lloc d’Europa o del món, és fer nacionalisme, espanyol.