McGregor's: La (penúltima) nit de rock

No deixa de ser simptomàtic que un grup que va deixar d’estar actiu fa pràcticament 20 anys i que només s’ha deixat veure pels escenaris manresans sis vegades des del 2011 mantingui una parròquia de fidels de fa tres dècades i hagi tibat dels fills dels seus coetanis per renovar -i a ser possible eixamplar- el compromís amb aquella música i amb aquell temps. McGregor’s va omplir dissabte a la nit la sala gran d’El Sielu en el seu últim retorn i ho va fer com és marca de la casa: amb la convicció, com assegurava la veu del grup, Toni Holgado, que cada concert de retorn és com el primer.

I el cas és que no és veritat. Ni dissabte era el primer concert ni d'aquí a dos anys (si la progressió temporal als escenaris de la banda continua com fins ara) ho tornarà a ser. Però la gràcia és que ho sembli (i així ho va ser per al públic a la banda baixa de la forquilla d’edat) i que el bagatge acumulat sigui una virtut a tornar a explorar. La banda manresana, que formen des de l’any 2000 Pep Rochés (bateria), Joan Cayuela (guitarra), Valentí Holgado (guitarra), Carles Blaya (baix) i Toni Holgado, van sortir a l’escenari d’El Sielu amb tot guanyat i poc a perdre. Si de cas, les ulleres per mirar de prop que mostren que el temps no s’atura facis rock o no.  

McGregor’s va saltar a l’expectativa, però amb el primer toc de baqueta de Rochés l’expectativa es va esfumar per reiterar (sis retorns després) l’idil·li d’una de les bandes de referència de la Manresa dels 90 amb el seu públic. Amb Yo soy ese (Paquirrín), tema d’obertura, ja va quedar clar que el revival no deixaria res (o gairebé res) al calaix i que el grup apostaria essencialment per aquelles cançons que, amb cada concert de retorn, s’han integrat a la memòria col·lectiva d’un públic que sap i espera el mateix que la banda sap i espera: Que l’adrenalina s’estengui de dalt a baix -o era a la inversa?- des de la primera cançó; que la festa comenci i no decaigui, si de cas que es moduli. És la gran virtut del grup: compartir la complicitat amb un públic guanyat i estendre-la com un llençol en blanc als qui s’han de guanyar. I l’esquer evident perquè això passi és Toni Holgado, un frontman que respira escenari i que ho trasllada al públic amb la seva presència. A l’inici del concert, vestit amb l’atrezzo de les enormes ulleres i d’una camisa vermella per a una festa que començava amb gran part dels espectadors més joves a primera fila corejant la irreverència d’un grup que no tenia cap problema en anar-se’n De putas amb Ramon, fer saltar els Malditos piojos o observar les passes d’El Gran Andrades. 

Hi ha un punt de descompressió generacional fins i tot nostàlgica en unes lletres avui de tot políticament incorrectes que parlen d’un temps on els tabús saltaven pels aires. És l’ADN d’una banda que va sonar com una banda -una nota de menys o dues de més no era important- per portar a l’escenari la contundència compassada del so de garatge dels temes del primer disc -Lujuria, 1992- o d’abans, i que va introduir sense manies les notes més matisades de Time (1996) o Let me down (1998) que, dissabte, tocades en un registre més net, van fer de pont disruptiu a l’efervescència visceral inicial. A fluor, la versió de Derribos Arias que els manresans ja porten incorporada com una segona pell en el seu repertori, apuntalava una nova nit de retrobament on el millor tornava a ser, com en les anteriors cites, però molt més que en la darrera, l’atmosfera d’unicitat que aconsegueix la banda quan està còmoda a l’escenari. Es nota i traspassa.

 Obsesión, un tema de lluïment perquè Holgado exhibeixi la potència de l’actitud en majúscules, va donar pas al bis on no va faltar la incombustible Eva Maria (amb un moment de vacil·lació) que sempre es converteix en un dels esclats adrenalínics d’un públic que no va parar de ballar i cantar des de la primera nota. Acabarien amb Fin de mes i Touch the moon -la nit i el dia- per tancar el concert entre aplaudiments i felicitacions. Abans, una selfie amb el públic -de les que no existien en els noranta- per donar fe, trenta-tres anys després del seu primer concert a El Sielu, del que és per a McGregor’s i per al seu entusiasta públic el que definiríem com una nit de rock. La penúltima.