Reciclar

D’uns anys ençà el verb que titula aquest article ha esdevingut habitual, al costat de la paraula «sostenibilitat». És normal. La pressió humana sobre el planeta que ens acull, afavorit sobretot per un gran esclat demogràfic, especialment al darrer segle, fa que deixar-nos dur, com fins ara, per l’espontaneïtat, l’egoisme i l’antropofàgia sobre els recursos naturals que necessitem per viure sigui insostenible. Per altra banda, la capacitat d’utilitzar tota mena de productes ens ha portat a necessitats que els nostres avis –no cal anar més enrere– no haurien imaginat mai. I això genera molt residu.

Val a dir també que d’alguna manera el reciclatge transversal forma part de la Terra. Cal recordar que el conjunt de matèries que hi ha, hi són d’ençà que aquesta es va formar; fa uns 4600 milions d’anys, segons diuen els científics. Res s’ha tret o afegit –llevat de l’impacte puntual d’asteroides i cometes–, per la qual cosa els minerals, l’aigua i tots els elements físics i químics només es transformen o canvien d’ubicació.

Dit això, és obvi que la humanitat és l’espècie que ho ha transformat tot. I la famosa sostenibilitat està pensada bàsicament per a nosaltres mateixos. I ho gestionem en funció de massa interessos econòmics i ideològics. Cal esmentar en aquest sentit un llibre de fa anys del recordat Josep M. Espinàs, titulat L’ecologisme és un egoisme, ed. La Campana (1993), que s’avançà a l’hora d’analitzar el fenomen des d’un punt de vista social.

També és important saber que ni tot és culpa nostra ni tampoc arreglarem el canvi climàtic només amb la nostra tecnologia. La natura té els seus propis sistemes de defensa. Ho explica molt bé el llibre de Peter Wohlleben, L’intens respirar dels arbres (ed. Cossetània), on es pot veure com els boscos, especialment els caducifolis, lluiten, a la seva manera, contra l’escalfament global.

Tot plegat també ve a tomb perquè, després d’anys planificant-ho, finalment l’Ajuntament de Manresa s’ha decidit a aplicar un nou model a l’hora de recollir les escombraries urbanes. És una aposta, potser necessària, però la manera de fer-ho planteja, al meu entendre, diversos clarobscurs. Primerament, perquè no entenc que determinats residus només es puguin llençar uns dies concrets quan no es tenen en compte possibles emergències, persones no residents que es troben de pas a la ciutat i, sobretot, perquè avui dia tothom s’ha acostumat a poder fer les coses les vint-i-quatre hores del dia. Tampoc trobo encertat haver d’anar amb targeta per obrir els contenidors perquè, què passarà si la perds? A banda que, segurament, hi haurà problemes tècnics (és un clàssic!), i tinc dubtes si això casa amb la privadesa personal. Ja veurem també si no acaba havent més bosses d’escombaries a terra, que no pas a dins, o en papereres, on no tocaria.

Finalment, no sé si és gaire sostenible tenir tants vehicles i cubells diferents per a cada residu, anant-los a buscar amunt i avall, quan la tecnologia segurament podria fer una tria de manera centralitzada. Ja ho anirem veient. Temps al temps!