L’estrany cas d’Oriol Pérez Treviño

Vint-i-cinc anys després, se n’ha fet un llibre de la gesta més heroica feta per una institució manresana durant el segle passat. I durant uns quants segles. Estic parlant de la lliga de bàsquet 1997-1998 que va guanyar el TDK Manresa de Chichi Creus i companyia. Comprin-lo, regalin-lo. Ensenyin-lo. «Crònica sentimental d’una gesta» és un instant pletòric de vida d’aquesta ciutat i mereix ser ensenyada, sí o sí, a totes les visites que tinguin a casa d’ara endavant. I expliquin la gesta abans o després d’explicar el miracle de la Llum. Això també va ser un miracle. El que no sé explicar-me és per què no s’ha fet abans aquest llibre. Per mandra? Per tarannà manresà? Per oblit? Per què no fos cas? El que sé és que ha estat el millor que ens podia passar, que ningú toqués ni digués res fins que arribés l’Oriol Pérez Treviño acompanyat de la seva tossuderia irrompible. I ell ha fet realitat el que tornava a semblar impossible. Ep!, s’ha de dir que l’editor Toni Daura, sempre disposat a dir que sí, aquest cop tampoc ha fallat i ha dit que sí, que és el que calia dir. Sí, però qui és Oriol Pérez Treviño? Doncs és un savi, un erudit, un expert. Un coco. És un crac. És un musicòleg expert en humanitats i en la cultura en majúscules. I més coses. És algú que té una mirada –que sembla ingènua i innocent– amb la qual processa i enriqueix tot allò que es veu, tot allò que es diu i tot allò que es fa, i li dona a tot una altra dimensió enriquida amb el bagatge cultural d’alt voltatge que només persones com l’Oriol saben dur de sèrie. I ho fa com qui no vol la cosa. El vaig conèixer de petit quan encara anava en calça curta, però jo no em vaig fixar en els seus genolls sinó ja aleshores en el seu cervell privilegiat. Si se’l troben, mirin-se’l bé i escoltin-lo. És una rara avis i n’aprendran segur. És algú que sempre vol saber i sempre gosa dir. I aquí ha gosat! El llibre és una crònica sentimental d’un cas estrany que el mateix Oriol compara amb un albirament d’ovnis. Sí, la lliga del TDK va ser una marcianada. Un miracle? De fet, es van donar totes les circumstàncies possibles –adverses– perquè allò acabés com va acabar. En èxtasi. I el si el text els emplena d’incredulitat, les fotos els robaran l’ànima. L’Oriol també era de jove un friqui, friqui del bàsquet, i va ser aquest friquisme que l’Oriol Pérez Treviño ha convertit en l’evangeli d’una gesta immensa explicada ara en una ciutat que perd referents i que sovint no sap pensar en gran. Hem necessitat 25 anys per parlar-ne.

Ara ja només podem anar de cara al documental o la pel·li a Netfix. De com una ciutat petita... va ser el centre del món. L’insòlit cas de la lliga del TDK, l’estrany cas d’Oriol Pérez Treviño.

PD. I dimecres, mentre fèiem la presentació a la llibreria Parcir, el TDK ara Baxi es cruspia el Barça a casa seva. Ui!