Xavi, tot fenomenal

"Anem pel bon camí", va deixar anar Xavi després d’empatar contra el València. Després d’una punxada que se suma a les dues derrotes consecutives en Lliga i Champions, i a les contradiccions estrepitoses amb la cúpula del club pels canvis en la convocatòria per viatjar a Anvers. Sens dubte, el gran paperot de l’era Xavi.

A l’entrenador del Barça cal reconèixer-li un optimisme que va més enllà de la racionalitat. Veu coses que els altres no aconseguim imaginar ni per indici. Resulta que el seu equip sempre és superior, sempre mereix marcar més gols i, per descomptat, sempre mereix guanyar. Perquè ha jugat millor. I punt. El discurs es repeteix jornada rere jornada, ensopegada rere ensopegada, passi el que passi. I si no, sempre quedarà la gespa, el sol o l’hora del partit. L’estratègia de comunicació és arriscada, però almenys està clara... Siguem justos i reconeguem allò positiu, que hi és, el Barça estarà en el sorteig de Nyon després de dos anys fent el ridícul a Europa. I no és una cosa fútil en aquesta època tan convulsa i quan el club necessita ingressos extres com sigui.

El cas és que Laporta aguanta, de moment, un entrenador que no va ser la seva aposta (era la del seu rival, Víctor Font). I aquestes coses es noten. Xavi era el salvavides d’urgència que necessitava després d’una mala ratxa de l’equip dirigit per Koeman. Membre privilegiat del millor Barça de la història, seguidor del discurs de Cruyff i Guardiola, pedigrí culer... Ho tenia tot, menys l’experiència en una banqueta europea i un cos tècnic solvent que ajudi a resoldre problemes quan les coses es compliquen.

Dos anys després, em passen pel cap aquells salts de president i entrenador el dia de la presentació. Que lluny queden. La Lliga de l’any passat és el crèdit que li queda a un Xavi que té escassos suports en el club, situació de la qual és conscient, tot i que continua tenint Laporta amb el polze cap amunt. Els vuitens de la Champions marcaran un punt d’inflexió. Per bé... o per malament.