El Club del 7 de gener

Entrem en dues setmanes encaixades entre el «com es presenten les festes» i el «com han anat». Tot és una cascada d’expectatives envers les trobades familiars acompanyades de tota mena de tòpics inserits en l’imaginari popular: el tió, el patge real, la nit de Nadal, el Cap d’Any, els Reis d’Orient o el Pare Nadal, el penúltim afegitó. Tot això i més ens està esperant, fins i tot l’home dels nassos, la qual cosa queda en un format similar a la llista absurda de «Qualsevol nit pot sortir el sol» de Sisa.

Salto desordenadament per sobre dels clixés anuals com els torrons, la sopa de galets, els canelons i el raïm. O per les compres desaforades, esperades pels comerciants i temudes a posteriori pels usuaris de les targetes de crèdit. Em centro en les preocupacions dels membres del «Club del 7 de gener». És un mes que es fa llarg pel consum tipus aspersor, derivant cap a la sequera en començar el 2024 dels saldos als comptes corrents. Tot trufat amb la cantarella per tot arreu similar al sorteig de la loteria d’ahir: «Com han provat les festeees?». Pregunta a la qual cal respondre per obligació i sense entrar en detalls.

El que fins ara era una societat secreta va sortint a la llum. No fa tant, vivíem clandestinament el rebuig íntim a formar part entusiasta de totes les activitats pròpies del moment, les nits dites d’il·lusió, la de gran disbauxa pel canvi d’any i l’alegria fingida per no ser considerat un amargat o bé un antisocial. Ara comencem a treure el cap, intuint que el discórrer temporal ens portarà a un increment exponencial dels nostres membres numeraris. Ens organitzarem, farem uns estatuts i publicarem un decàleg.

Hi ha un percentatge molt considerable de persones desitjoses de passar ràpid i poder-nos centrar en l’endemà de les «festes». En primer lloc, gent necessitada de la major de les empaties: les afeblides per alguna raó, les malaltes o desateses o les que les viuran amb solitud no volguda. Totes aquestes es comencen a angoixar a principis de desembre o abans. I després hi som els que no volem (o no podem) contagiar-nos del frenesí o de la ficció grupal d’aparentar felicitat i lluentor irreal als ulls. Qualsevol que deixi de mirar aparadors per un moment i es fixi en l’entorn, observarà els regals més comuns: el cinisme social i la superficialitat. Tot és qüestió de forçar per ser feliç o fer-ho veure.

Si tant et foten els nadals i el canvi al calendari, ets dels nostres. Ens moderem davant del desmanec col·lectiu i les pujades emocionals d’alguns incrementades pels beuratges alcohòlics. I com sempre passa amb les eufòries (etíliques o altres), acaben amb una bona ressaca sentimental.

Desitjaria poder fer saber a tothom amb qui interactuaré respecte d’aquest estat d’ànim meu sentit des de l’adolescència i no ser percebut com una anormalitat en una societat on el seguidisme esdevé norma. I és possible que, quan em llegeixin, hagin comprovat al full de la loteria encartada al diari que no tenen cap dècim premiat. Em permeto consignar una realitat: és un format alegre però rebuscat per fer-li pagar més impostos. Bon Nadal.