Pobre sant Josep!

Divendres el Pessebre Vivent de Vilavenut, al Pla de l’Estany, tenia dues mares de Déu i cap sant Josep. És costum al poble oferir el paper de la Sagrada Família a una parella que hagi infantat durant l’any, i aquesta complia el requisit. L’anècdota ha estat rebuda en general com un signe dels temps; tant si volien com si no les protagonistes, la imatge planta cara a l’ofensiva tradicionalista que s’esforça a trepitjar el fre dels canvis.

En contra del pessebre bimaternal es podria argumentar que un nadó ha de tenir a la vora un pare i una mare quan es tracta d’una escena dins la tradició catòlica, que és poc amant d’altres fórmules. També podria defensar-se que el matrimoni cristià s’orienta cap a la reproducció i aquesta s’aconsegueix per la interacció entre una part masculina i una de femenina. De tot plegat se’n deduiria que l’absència de Josep és una anomalia sense sentit.

Però la tesi passa per alt un detall: segons els evangelis, Josep no és el pare biològic de Jesús. Recordem que Maria va concebre sense contacte carnal, «per obra de l’Esperit Sant». Josep va acceptar la situació perquè li ho va manar un àngel, i va exercir els deures de paternitat adoptiva sense que els seus fets hagin passat a la història. Maria era al peu de la creu, es reunia amb els apòstols i va pujar al cel en cos i ànima; de Josep, no en sabem res.

El cas és que Jesús no es refereix a Josep les innombrables vegades que utilitza la paraula «pare» en els relats evangèlics, sinó a Déu, el «pare celestial» que l’ha «enviat». A ell s’adreça just abans de la passió quan diu «pare meu, si és possible, que s’allunyi de mi aquest calze». I la Professió de Fe que es recita a la missa diu que l’Església catòlica creu «en Jesucrist, fill unigènit de Déu, nascut del pare abans de tots els segles», el qual «s’encarnà de la Verge Maria i es féu home».

Maria és imprescindible en aquesta història: per fer-se home, Jesús necessitava una mare. Josep, en canvi, no hi pinta gran cosa. I ara l’han exclòs del pessebre de Vilavenut.