Esperem el 2024 amb fets reals

El 2024 serà l’any que nosaltres decidim que sigui, i l’hem de convertir en l’any en què guanyem el futur que mereixem». I amb aquest entusiasme a la motxilla, com si haguéssim perdut la memòria del 2017, el president català, Pere Aragonès, va obrir ahir el seu discurs de Nadal, un anunci de victòria en victòria sobre els problemes que arrossega el país. Si vostè té un mal, confiï en el gir de l’últim full del calendari, on hi ha amagat el polsim màgic que farà canviar el sentit de les seves vides.

Que el país està mal finançat, el 2024 ho canviarà! Que ens han trepitjat drets reconeguts internacionalment, el 2024 ho canviarà. Que hi ha catalans perseguits per la justícia i d’altres que han de viure a l’exili per no acabar a la presó, el 2024. Que l’escola es demostra que és un desastre en l’aprenentatge i en l’ús del català, el 2024... I tot, se suposa, gràcies a un pacte de govern amb el PSOE.

Les necessitats aritmètica del Congrés de Diputats de Madrid pot fer que hi hagi un cert canvi, és cert, però ni serà fàcil, ni serà ràpid, ni serà... tot el que s’ha arribat a pactar. Sortiran els entrebancs que a hores d’ara ja s’albiren a l’horitzó, ple d’aus rapinyaires, en forma de batalla judicial contra tots els acords que suposin un mínim guany per al país. I sobre les accions que vinguin de la dreta judicial i política espanyola caldrà afegir-hi la poca energia política que hi posarà el món socialista, que està acceptant compromisos amb l’esperança que, ai las, potser no s’arribin a complir.

Venint d’on venim, el polític català hauria d’avançar a partir d’acords tancats. No cal que ens digui que «el 2024 ha de ser l’any en què abordem la segona fase del procés de negociació amb l’Estat, on Catalunya ha de poder decidir lliurement el seu futur». Tal com ha anat tot plegat en el fet nacional, potser estaria millor dir quin és el dia d’anar a votar i que sigui una data ja sense marxa enrere i amb el compromís pres tant si es vota A com B.

El país, en aquest període d’espera, té altres problemes per anar resolent. Per exemple, hauríem de resoldre la qualitat de l’assistència sanitària, fer que un hospital com el de Manresa, per posar un exemple, pugui fer una ecografia en cap de setmana i anul·lar el sistema de posar un pedaç a urgència i si cal ja tornarà. Podríem intentar resoldre l’educació, per fer que el país tingués un millor nivell, i de retruc aconseguiríem, segurament, mantenir la llengua com un patrimoni viu, que sinó anirem de mal borràs.