Sensibilitat independentista

Semblaria que els partits independentistes, una vegada en el Govern, haurien de mostrar una especial sensibilitat vers altres nivells administratius. Em refereixo als ajuntaments, però també als consells comarcals i diputacions.

Això no és així, al contrari, tenen pulsions clarament centralistes, acompanyades d’un cert autoritarisme. Arribats a dalt, consideren indispensable manar de dalt a baix. És a dir, són ells els que planifiquen plans, programes, convocatòries, ajudes, destinades a la resta d’administracions.

De fet, critiquen molt Madrid, entès com a centre del poder, i no s’adonen que ells han copiat i fins i tot millorat aquest model, escala de Catalunya. És a Barcelona on rau el 90% del poder de la Generalitat. Totes les propostes i iniciatives per descentralitzar han fracassat. I la figura que en queda és la d’una piràmide. El Govern a dalt de tot, i a la base, la resta d’administracions.

Fem un breu repàs per explicitar aquesta descripció. Els ajuntaments catalans no tenen ni més ni millors competències que els de la resta de l’Estat. Mala cosa si prediquem acostar el poder als ciutadans i, en canvi, no els dotem de més competències, acompanyades del corresponent finançament.

Encara més, el Govern tracta els ajuntaments com a menors d’edat. Planifica plans i programes segons el seu millor entendre, sense donar veu ni poder de decisió als qui en són els receptors. Ho podem veure en el PUOSC (Pla Únic d’Obres i Serveis de Catalunya), en el qual entren les inversions que el Govern ha decidit, no la que els ajuntaments voldrien. Aquest és el model que impera en totes i cadascuna de les conselleries i organismes de la Generalitat.

Si anem als consells comarcals, passa el mateix, en un grau més elevat. Aquí s’ocupen de tot allò que el Govern no vol fer, sigui per mandra, sigui per insignificança. Aleshores, ho envia que ho gestionin els CC. Converteixen els consells en una mena de calaix de sastre, on conviuen tota mena de serveis, sense competències pròpies ni suficient finançament per poder dur a terme polítiques innovadores.

I si mirem diputacions, el Govern en passa perquè no pot fer res més. A falta de competències molt definides, s’ocupen de crear serveis per ajudar els ajuntaments, convertint-se en una mena de repartidora, molt fonamental per a tots els ajuntaments, però molt especialment per als més petits. Porten una mena de vida paral·lela a la del Govern, sense grans interferències, però també sense grans coordinacions.

Passa, doncs, que la realitat contrasta amb la teoria. Moltes crides a la independència i al poder de decisió, però quan el tenen, no el deixen anar. Haurien de ser els més descentralitzadors, els més oberts a escoltar i acordar noves competències cap als ajuntaments, consells i diputacions. Fins i tot, desconcentrar el poder cap a unes vegueries que ningú sap què fan ni què volen ser de grans.

En resum, la sensibilitat independentista vers la resta d’administracions i institucions és inexistent. Són tan centralistes i tan dirigistes com els que critiquen. Una bona mostra de l’enorme distància entre el que es predica i el que es fa. Tenen ben poca credibilitat a l’hora d’enfrontar-se amb el model estatal.