Crònica d’una nit de Cap d’Any

Em presento a totes les festes de Cap d’Any amb un pot d’olives farcides a la butxaca. No me’n refio. Per més que ho hagi anunciat abans, no puc estar mai segur que em faran cas i a l’hora de les campanades em trobaré al davant dotze grans de raïm en comptes de les dotze olives. Per això hi arribo amb el pot. De vegades, en acabar la festa d’avui –que no sé per què se li acostuma a dir reveillon–, torno a marxar amb les olives al pot dins la butxaca. Quan passa això vol dir que sí que han pensat en mi i me les he trobades al plat, les olives. Aleshores les que no he fet servir me les prenc al primer vermut de l’any, moment en el qual ja no cal que me’n prengui dotze, sinó tantes com vulgui o pugui. Bé, i ara que ja he explicat la meva vertiginosa vida a l’abisme del canvi d’any, la seva què tal? Avui és d’aquelles nits perilloses, molt perilloses, per allò de les expectatives. El consell és, d’expectativa, cap ni una, i la cosa, amb petites variacions, sol anar així: Els sopars de Cap d’Any comencen d’hora. Tan d’hora que, sovint, entre el sopar i les campanades t’has d’esperar tant que molts cops penses, coi, no ho podríem enllestir ja això? I mudats, sempre molt mudats. Si més no, de roba interior. Quan arriba el moment, sempre, sempre, sempre, hi ha la típica discussió, amb nervis, d’allò dels quarts i les hores. Per més que ho expliquin, no sempre ho encerten a l’hora d’explicar-ho. I mira que han tingut tot un any. I la tele, sempre la tele. No sé per què les campanades te les mires seguint la tele, millor dir, escoltant-la, per no fer tard. Del que han fet o no a la tele te n’assabentes l’endemà amb els resums. Si has pagat una pasta per sopar, potser ja fa estona que penses que no n’hi havia per a tant i que l’any vinent t’ho repensaràs. Si has anat de cutre i «jo porto», penses que un any faràs no només que t’ho portin, sinó que t’ho serveixin. El moment de les campanades és just això, un moment. A partir d’aquí passen dues coses. Petons i abraçades i que comenci la festa. Però que no ha començat la festa? No, aquest és aquell moment humiliant en el qual si et mires al mirall i et veus amb serpentines i cotilló i espanta-sogres i ulleres de plàstic amb nas, tens la certesa que alguna cosa no estàs fent bé amb la teva vida. No pateixis. Li passa a mitja humanitat que, com tu, ha sortit de revetlla. Ara entenc la paraula reveillon: Vol dir que tens una revelació vital. Fes-t’ho mirar. La resta és qüestió de sort, que qui triï i posi la música sàpiga el que es duu entre mans i no dugui la festa al naufragi a 3/4 d’1 i que, en no tenir expectatives, sense anar borratxo, pensis, ha anat prou bé això del traspàs d’any. I, sí, una bona xocolata desfeta a la matinada ajuda molt a posar les coses a lloc. Un any ho vaig fer a Sant Llorenç de Morunys. A l’hora indicada, la mestressa de l’hostal es va enfilar dalt d’una taula i va fer dringar dotze cops la cassola que duia. I va tornar a baixar. I ja està. I tot seguit, tot va seguir com tocava. La festa? No, la vida. Que tinguin una bona vida.