El republicanisme espanyol és anticatalà

En un context de cop d’Estat, juliol 1936, per part de generals rebels a la legalitat republicana, que Catalunya va repel·lir, milicians, ciutadans i soldats decideixen fer-los front, per construir una societat millor. A Catalunya, després de tres mesos, la revolució va perdre impuls. Un decret de la Generalitat, 28 d’octubre de 1936, acabava amb la militarització de les Milícies Antifeixistes, i l’abril de 1937, el canvi esdevindrà total a l’Estat. Els milicians quedaran sotmesos a les autoritats republicanes espanyoles que formaran un nou exèrcit regit pel Codi de justícia militar de 1890, amb unes petites reformes durant la II República, però on els soldats són forçats a formar-ne part. Aquest canvi és important i esdevindrà clau després dels Fets de Maig de 1937, en provocar el pas d’una guerra revolucionària a una altra d’Estat, que suposarà la incorporació a files pel terror i no pels ideals. Aquest fet multiplicarà els pròfugs, els emboscats que arriben al 30% i els desertors.

L’exèrcit popular de la República espanyola és profundament jacobí i rabiosament catalanofòbic com demostren diversos aspectes. Per exemple, en la correspondència, s’obligava a escriure en espanyol, amb l’excusa de tenir pocs censors postals. És obvi que es tractava d’una mesura arbitrària i repressiva, que no afectava les brigades internacionals ja que feien servir lliurement el seu idioma. Alguns capitans d’aquest exèrcit republicà estripaven despectivament les postals en català, amb el ridícul argument: «Estamos en España, así que deben escribir en castellano para que podamos entendernos.» La pressió era tal que està comprovat que molts veterans de l’Ebre escrivien en castellà per por que les cartes no arribessin als destinataris. Fins i tot, llibertaris de la 26 Divisió, hereva de la columna Durruti, editaven el setmanari El Frente en espanyol i els pocs treballs en català s’havien d’adaptar a l’idioma oficial de l’estat republicà pel reverencialisme que es professava en l’àmbit estatal. La propaganda triomfalista xocava amb els sagnants combats protagonitzats pels soldats: amb la militarització també es va acabar amb la llibertat d’expressió.

Si els dos exèrcits espanyols, el feixista i el republicà de Negrín, pensaven igual respecte als catalans, de què servia el sacrifici i la lluita dels soldats del nostre país? Si la incorporació a files ja no és per ideals sinó per coacció, no és estrany que alguns intentessin desertar com Jordi Folch Camarasa, mort víctima de bales republicanes. La falta de preparació militar, de disciplina, de coneixements tècnics i d’armament aturen l’avanç al front. Tot plegat, refreda la fe en la victòria. El nou exèrcit de la República a Catalunya, amb la creació de brigades mixtes i lleves forçoses produeix desmoralitzacions i desercions diàries, que els butlletins d’informació republicans ignoren expressament. Per exemple, la de l’agent Joan Pujol Garcia, decisiu en el desembarcament aliat a Normandia el juny de 1944, o Joan Sales, i tants d’altres, que consideraven un crim de guerra mobilitzar biberons quan la guerra estava clarament perduda. S’han d’incorporar contra la seva voluntat perquè no tenien escapatòria. Les institucions republicanes van buidar de contingut el poder de la Generalitat, fins al punt que el coronel Vicenç Guarner va afirmar: «Els soldats catalans ja no saben perquè lluiten». Pel que fa als catalans que combatien amb els feixistes dins del Terç de Requetès Nostra Senyora de Montserrat, van ser enviats per Franco a la primera línia al front de l’Ebre, on van tenir una gran desfeta a la punta Targa. Acabada la guerra, abandonats pels republicans espanyols, els ferits i mutilats catalans es converteixen en impossibilitats i són tractats cruelment pel règim franquista.