Les cartes perdudes

Doncs ja ho tindríem això, avui és quan realment comença l’any; amb les últimes representacions de Els Pastorets, el vestuari de les cavalcades de reis de camí a la bugaderia, els contenidors plens de paper de regal, les existències d’Alka-Seltzer per minimitzar els efectes dels excessos gastroalcohòlics esgotades i les targetes de crèdit més estomacades que el pobre Tió, donem per finalitzat aquest període estressant conegut com a festes de Nadal pels més conservadors o solstici d’hivern per a la nova onada progressista.

I què ens ha quedat? Res de nou pel col·lectiu incrèdul que esperava una mica de màgia; als genocidis i les guerres els han suat els missatges conciliadors, el cel català continua sense deixar que ens caigui la pluja al cap, a l’amnistia li queda un llarg recorregut mentre els espanyols ens foten els plats pel cap i aquí ens els llancem entre nosaltres, l’idioma es mantindrà a empentes dels convençuts i rodolons de les institucions, per a la C- 55 no s’endevina ni s’espera cap solució i la cita prèvia continuarà sent un maldecap emprenyador a l’hora de resoldre problemes, que en seran un munt, amb l’administració.

Les cartes als Reis no han funcionat, i això que aquest any en teníem per triar i remenar; ni les clàssiques testes coronades de les majestats tradicionals, ni les noves versions de la reialesa oriental manresana transformada, els tres astròlegs amb símbols integradors i inclusius, han pogut mantenir la il·lusió; l’any comença amb mala estrella, un sol que ens il·lumina massa pel canvi climàtic i una lluna on s’hi han acomodat els que maneguen els fils sense voler deixar-los anar. Potser no vam donar la carta al missatger adequat; podria ser que el Príncep Assuan, un bon homenatge de l’Ajuntament manresà al darrer Emperador de la pel·lícula de Bertolucci, se les hagi endut a la Xina; que el Patge Reial de la carretera de Santpedor, amb recursos limitats i carro de cavalls en lloc d’un Jaguar com el príncep, no hi hagi arribat a temps; o que els sacs del carter reial del Poble Nou i el patge del Vic Remei, que no els podien pas carregar fins a l’Orient perquè anaven a peu, encara estiguin perduts en algun racó de l’oficina de correus de la plaça d’Espanya fent honor al seu nom, vull dir el de la plaça, tot sigui per fotre als catalans.

L’any que ve que algú imposi la bústia única, de moment comencem el nou com vam acabar el vell, reclamant que ens facin cas. El més fotut és que si els carters s’han equivocat i en lloc de portar les cartes a l’Orient, les han deixat al palau del mateix nom que té l’únic rei que s’ha quedat a Madrid, més val esperar asseguts perquè ja sabem què en farà dels nostres desitjos i on aniran a parar. Un altre any serà, per reclamacions demanin cita prèvia.