La cavalcada porta cua

La cavalcada porta cua. També és mala sort. Hauria de dur màgia i pampallugues a la panxa i il·lusió i, en canvi, és com si només dugués carbó. No ve d’ara. Fa anys que la nit dels reis a Manresa necessita millorar. No assoleix els objectius, que diríem en llenguatge de mestre. Fa anys que la cavalcada s’entrampussa amb ella mateixa i no passa de ser una desfilada d’objectes rodants sense massa pena ni glòria. Enguany diria que la cavalcada ha tingut dos problemes. Tres si hi afegim la pluja. El primer va ser el problema previ de quan la van explicar i van marcar unes indicacions que costaven d’explicar. El segon problema va ser quan s’ha vist la cavalcada realment. Seré sincer, el segon dels problemes, el de la cavalcada en si té més bon arreglar que el primer. I és que el primer, quan van anunciar que la cavalcada seria inclusiva i multicultural i tal i tal ja es va veure que la cosa no aniria bé i portaria cua. Jo quan sento pregonar la inclusió i la multiculturalitat com a premissa ja m’amago al calaix. I el llenguatge polític n’és ple d’aquestes prediques, que no és que siguin prediques al desert sinó que es fan perquè toca sense pensar que potser el que «toca» no és el que estem fent. I el que deia, la cavalcada té arreglo. Mai una cosa havia estat tan senzilla: Posa-hi tres reis que semblin tres reis de veritat. Amb tot el que els cal. No hi ha res pitjor que un rei que no ho sembli. Posa-hi patges que semblin patges i que facin bon bulto, posa-hi alguns elements decoratius, digues-li estrella digues-li el que vulguis i, sobretot posa-hi tall. I què és el tall: Joguines. Carrosses plenes de joguines, i d’escales per arribar a totes les escales com els reis han fet tota la vida, per les escales, i posa-hi carbó i posa-hi torxes, no hi ha res més bonic de nit que les torxes i posa-hi una música que ho emboliqui tot. Si pot ser que no sigui una batucada. Els de la batucada que s’esperin al febrer que arriba carnaval. Poseu-hi tambors cerimoniosos i que tot plegat faci patxoca i no sembli una desfilada qualsevol. I caramels, sense dubte, caramels. Logísticament ja ho resoldrem per no prendre mal. Ah sí! I el patge, que sigui de veritat. Si el Príncep Assuan de tota la vida alcés el cap!... Quan el vaig veure dies abans dalt del Jaguar descapotable del bracet de la regidora de cultura ja vaig pensar que la cosa no anava bé, no anava enlloc. I sobretot una màxima per no oblidar: No confondre màgia amb fantasia. S’assemblen, però no és el mateix. La màgia sempre duu fantasia, però la fantasia no sempre és màgica. De vegades és hortera. Un cop tens tots els ingredients només falta decidir – i no cagar-la – en com comença i com acaba la cavalcada. Ja s’ha dit, i hi subscric que l’arribada pel Pont Vell és un encert, té màgia. De la cavalcada només n’esperem això, màgia. Perquè els reis són mags. I mira que n’és de fàcil. Aleshores, com és que cada any la cavalcada ens deixa orfes de màgia? I la màgia, ben feta, és inclusiva i multicultural. Deixa bocabadat tothom. Petits i grans.