Catalunya mestissa

El procés va ser com una tornada a finals del segle XIX, tot molt romàntic, només que quan van passar a l’acció van topar amb la dura realitat. Espanya és massa forta o si volen Catalunya no té prou força per enfrontar-se a Espanya.

Ara en el postprocés, supura per la ferida, la frustració del somni no assolit i en lloc d’assumir els fets tal com són, s’estan buscant causes col·laterals, que tenen un pes molt marginal, però com que fan referència als més dèbils de la societat, aquells que no tenen veu, assoleixen un cert predicament.

Els nouvinguts són els responsables de les nostres frustracions. Són culpables que l’informe pisa referent a l’educació surti com surt. Són els responsables de la falta de seguretat als nostres carrers. Són els responsables del retrocés del català com a llengua d’ús al país. Potser aquestes afirmacions siguin parcialment certes, però faríem bé no confondre la part amb el tot.

D’entrada no puc estar en contra de la sol·licitud del traspàs integral de les polítiques de migració, crec que és una "estructura d’estat" bàsica en el món d’avui, i demostraria una maduresa política important, com en el seu moment va ser el traspàs de presons. Com sempre, quan parlem dels processistes el que passa és que posem el carro davant dels bous, i hem demanat el traspàs sense fer el debat previ de quines polítiques volem fer respecte als nouvinguts.

En un país com el nostre, on la taxa de natalitat entre els autòctons és negativa, és obvi que necessitem que vinguin ciutadans de fora per cobrir les necessitats del mercat laboral. Sembla que aquest seria un punt de consens. En un món com l’actual on les guerres no són una cosa extraordinària, també podríem estar d’acord que Catalunya assumís la seva quota de refugiats que fugen dels conflictes.

A partir d’aquí no sé si seríem capaços de trobar més consensos a la nostra societat. Aquells que fugen de la misèria o de la falta d’oportunitats als seus països, han de poder venir? Tots?, o els que nosaltres triem? I, tenim dret a triar? Tenim mecanismes per inserir-los en el mercat laboral? Els petits delinqüents multireincidents els hem de fer fora? Que necessitaria una persona per ser considerada resident? El coneixement de la llengua catalana ha de ser indispensable? Què és necessari per ser considerat Català, amb tots els drets polítics?

Totes aquestes preguntes, i d’altres, han de tenir una resposta abans, dins del context de la Unió Europea, llevat que vulguem fer com fins ara, que ningú s’atreveix a fer un debat públic i serè i aleshores és quan s’imposa el discurs de les polítiques xenòfobes amb respostes simples a problemes polièdrics.

Davant de la complexitat del debat, faríem bé de tenir present que Catalunya ha estat durant els darrers segles país d’acollida, i gràcies a aquests nouvinguts d’aleshores, la identitat Catalana avui encara existeix. Sense la Catalunya mestissa, Catalunya seria tan petita i tan pobre que ja faria anys que hauria desaparegut.