Fora les gàbies per pilotes

Quan era petit feia mitja vida a la plaça de la Reforma de Manresa amb els amics i una pilota. La nostra única missió en la vida era jugar a futbol tant com fos possible. Hores i hores. En algunes èpoques no va ser fàcil. De tant en tant hi passava un vigilant que ens ho impedia. La meva memòria de nen el recorda com una mena de conserge amb gorra, vell i brut, que ens esbroncava en castellà amb molta mala llet i, si podia, ens prenia la pilota. Llavors no n’era conscient, però em sembla que aquell home va ser la meva introducció a l’antifranquisme. Naturalment, no aconseguia aturar-nos: muntàvem el partit utilitzant com a porteria dos bancs i, si el vèiem, corríem sense cap mala consciència. Al capdavall, a la major part de la plaça no hi havia ningú i no fèiem cap mal. Ja que nosaltres n’érem gairebé els únics usuaris, en un país racional en comptes de perseguir-nos ens haguessin habilitat un tros de la plaça per jugar i hi haguessin posat unes porteries.

Recordo això veient que la plaça Catalunya està plena de canalla jugant a futbol (i molestant, perquè allà sí que està ple de gent) mentre, just al costat, al parc Vila Closes, després d’anys de maniobres i de dos milions d’euros, no hi ha pràcticament ningú. Si en comptes de fer una política urbanística de divos encarada al lluïment s’hagués pensat en el que realment podia millorar la vida al barri de debò, s’hauria contemplat els dos espais en conjunt des del primer moment i, en un dels dos, s’hi hagués deixat un racó lliure per a la canalla que encara no és adolescent però ja és massa gran per al parc infantil, i que és la que l’únic que li interessa és la pilota. En aquesta edat els urbanistes no hi pensen. I les coses molt fàcils no fan il·lusió a ningú.