Del que vegis poc te’n creguis

Divendres passat el programa especial d’aniversari de TV3 començava amb un suposat vídeo de fa quaranta anys, perdut i recuperat misteriosament, de Pepe Rubianes donant la benvinguda a la nova cadena amb el seu estil característic. Al final del programa es mostrava la tècnica utilitzada per sobreposar la cara i la veu de l’enyorat comediant a la figura d’un actor que imitava amb molt d’encert els seus gestos característics. Era una falsificació digital, un cas de deepfake tant ben executat que convidava a fregar-se els ulls i aplaudir. I també a formular-se la gran pregunta: com podem saber que tota la resta de persones que surten i parlen a la tele són realment elles, i no suplantacions? Que les imatges i veus que veiem i escoltem no han estat generades per ordinador? És francament preocupant, perquè com més avancin les tecnologies de manipulació, més difícil serà descobrir la trampa i més fàcil que ens donin garses per perdius.

Una escena complicada, amb diverses figures movent-se i gesticulant, pot ser laboriosa de trampejar, però una sola persona parlant a càmera darrera un faristol, posem per cas, ofereix menys dificultats, sobretot si es disposa d’un bon arxiu d’imatges anteriors del seu rostre. Per exemple, es podria crear i divulgar un fals vídeo de Carles Puigdemont renunciant a la independència de Catalunya a canvi que Amer sigui la capital de la vegueria gironina. Quan el veritable expresident sortís a denunciar la falsificació, es faria circular un altre vídeo fals on se’l veuria afirmant que les imatges falses eren les del desmentit. I que cadascú es quedi amb la versió que prefereixi, que al capdavall la veritat està sobrevalorada.

L’exemple és volgudament absurd, però la tècnica es pot aplicar a qualsevol personatge per alterar situacions de transcendència mundial, de la geopolítica a l’economia. Qui pot fer-ho? Qui posseeixi la tecnologia, els recursos i els canals per divulgar-ho. Qui compleix aquestes condicions? Els amos de l’algoritme. Mama, por.