Humanitat

Diu amb veu fluixeta, com qui es disposa a compartir un secret o s’avergonyeix d’una malifeta, que és feliç. El somriure se li escapa per la boca i pels ulls mig aclucats. L’alegria costa més d’amagar que el malestar que, de vegades, es dissimula amb frases fetes i gastades de l’estil «vaig fent», «no hi ha res de nou», «sí, estic bé, com sempre». No s’atreveix a cridar-ho als quatre vents perquè no sap què pensaran els altres. Pot semblar una raresa, però se sent incòmoda per estar bé, perquè la felicitat que viu és un globus d’heli, un globus tan gran i tan poderós que desafia la gravetat i se l’emporta enlaire. La eleva. Es justifica dient que la seva germana ha perdut la feina, que té una amiga amb una depressió, que la mare no es troba massa bé, tampoc. Només cita exemples de dones que no passen per un bon moment, com si la sororitat no li permetés viure la plenitud que sent avui. I s’equivoca. «I que guapes serem quan serem una i moltes; quan siguem tots en una, ascendència infinita. Un ull verd i un daurat. Una boca molsuda. Molsa vermella al sexe, les aixelles i el cap. I les celles ben negres. Progenitura mixta. I la lluna, ben pruna i sense dol del blanc. Cada rostre, un fractal de la natura nostra. Un poema al fonema. Concentrar i expandir-se», escriu Laura López al poema Humanitat.

Hi ha dies dolents que es tornen bons i quan evolucionen del negre al blanc no pots fer res més que cavalcar-hi a sobre. Com més estimes més viva et sents, i com més viva et sents més intensa és la connexió amb el vent, amb el so de l’aigua en ebullició i amb l’última abraçada rebuda, que sempre pot ser millor que totes les anteriors. No sé si ens esforcem prou a millorar el gest, no sé què passaria si procuréssim fer més bé totes i cadascuna de les accions quotidianes que automatitzem. Hi ha qui no pronuncia mai un t’estimo i qui ho diu poques vegades. I hi ha qui fa versos com aquest, del Francesc Garriga, «estimaré fins al límit de la teva paraula», que és dir molt, que és anar molt enllà. El meu pare sempre em deia mira el núvols, mira el paisatge, mira les muntanyes, mira els rius, mira els arbres. Jo ho mirava tot buscant alguna cosa en concret fins que vaig descobrir que del que es tractava era de mirar-ho tot sense buscar-hi res, només per gaudir de la contemplació. I de tant mirar-ho tot sense buscar res m’he acostumat a observar les coses senzilles com si fossin importants, transcendents. I això li dec al pare que fa un any que ja no hi és. I no puc evitar pensar que ràpid ha passat tot aquest temps mentre estreno pastilla de sabó i se m’omplen les mans d’escuma.