Raons per viure en una sèrie sueca

Impulsats pel boom de la literatura negra nòrdica i gràcies a polítiques públiques molt intel·ligents, danesos, suecs, noruecs, finlandesos i, fins i tot islandesos, han desenvolupat una envejable indústria audiovisual que els té molt presents en totes les plataformes. No és una gran sorpresa en el cas dels suecs i els danesos, que ja havien tingut èpoques en què el seu cinema enlluernava, però que fins i tot la petita Islàndia, amb menys de 400.000 habitants, hagi estat capaç de desenvolupar una indústria que de tant en tant competeix amb els grans productes multinacionals, em deixa amb la boca oberta. Tenen un avantatge: els seus paisatges són tan brutalment poderosos que, encara que la trama no sigui gran cosa, et pots quedar encantat veient les localitzacions. I ho saben: els directors nòrdics utilitzen els paisatges com un personatge més, marquen el to de les trames negres amb l’exposició de les immensitats blanques i tenen molta traça a rodar des de drons per captar tota la solemnitat d’aquella geografia desolada i salvatge. I veient els personatges vivint sota aquell cel de plom i enmig del gel amenaçador no puc evitar fer-me una pregunta: què hi foten, allà dalt? Com pot ser que, sent els humans tant frenèticament mòbils i bellugadissos, s’hagin quedat al lloc més hostil de la terra i no se n’hagin mogut? La persistència amb què els islandesos, per exemple, han resistit durant mil anys en un racó de món on tot és més difícil, i la convicció amb què hi han construït una societat culta i pròspera, em deixa sense paraules. I la raó és, simplement, que un dia unes famílies que buscaven on establir-se van decidir que aquell solar buit seria casa seva. I un cop decidit això i forjada una identitat, els humans som terriblement tossuts.