El món que volíem

Et pots fer gran de cop escoltant una cançó dels vuitanta i fer-te petita menjant un gelat de maduixa sent la mateixa en els dos moments, tenint exactament l’edat que consta en el certificat de naixement, el document legal que dona fe de la teva existència. És, de fet, un paper trist i gris que marca el teu inici: tal dia a tal hora tal persona ha nascut, té aquest nom i aquesta filiació. Quan imaginava el meu principi sempre pensava en una habitació blanca, plena de riures en off, sense cares, i una llum radiant que entrava per unes finestres altes de vidre fins al sostre, d’aquelles que estan dividides a parts iguals per llistons de fusta. És la imatge que tinc associada al meu naixement, l’únic dia en què, si tens la sort d’aterrar en un entorn mitjanament estable i no passa cap fet desestabilitzador, ets la protagonista inqüestionable. I només aparèixer en aquest món ja t’apropies d’una data, i jugaràs amb el número del mes i l’any, en faràs contrasenyes massa fàcils de hackejar, t’acompanyaran a tot arreu i serà una combinació numèrica destinada a celebrar que existeixes. Quan vaig tenir fills vaig reinterpretar les anècdotes idíl·liques associades als primers anys de vida. Ja no reia quan em recordava que de ben petita plorava a les nit i no dormia, i que la broma va durar massa temps. Les mares –i els pares– també tenen dret a deixar d’estimar a estones.

Els inicis se m’han fet presents, i m’he sentit gran de cop, en comprovar que han passat trenta-nou anys de la gravació de la cançó «We are the World», composta per Lionel Richie i Michael Jackson, que va esdevenir un himne quan jo era adolescent i que van cantar estrelles del pop i el rock nord-americanes del moment per recaptar diners per lluitar contra la fam a l’Àfrica. He vist el documental «La gran nit del pop» que explica com va néixer el projecte i com van ser les dotze hores que van passar plegats els cantants –i els seus egos, també– en un estudi a Los Angeles. Recordo la cançó i el videoclip a la televisió de casa. Aleshores estava convençuda que el món podria ser un lloc millor i la creença no tenia tant a veure amb el món en si mateix sinó amb la meva joventut i amb la pila d’anys que quedaven per estrenar. I ara que soc en el futur juraria que no és ben bé com el pensàvem, però és com l’hem creat entre tots. Si ja teniu una edat mireu el documental. Val la pena només per veure un Bob Dylan introvertit i incòmode a qui li costa trobar el to de la seva frase. És el mateix Dylan que trenta-un anys després d’aquell 28 de gener de 1985 seria el primer músic guardonat amb el Premi Nobel de Literatura.