En tenim per temps

Ni oblit ni perdó, cridaven els manifestants catalans després de la sentència del procés. Temps més tard, en el moment en què es va anunciar l’indult pels dirigents del procés empresonats, es va tornar a sentir la mateixa frase aquest cop en castellà en les manifestacions organitzades del PP arreu d’Espanya. Aquest és un exemple clar que demostra que els dos nacionalismes són interdependents, es necessiten l’un a l’altre per mantenir la tensió entre els seus. Ara, tot i que Junts continua intentant mantenir un cert nivell de tensió, la pressió ha baixat a cotes molt baixes a Catalunya amb la possibilitat d’una amnistia. A la resta d’Espanya aquesta possibilitat ha fet pujar la tensió, i a banda de les hores i hores de ràdio i televisió i tones de paper fet servir en contra de l’amnistia hem vist un bon grapat de manifestacions convocades per les dretes en què participaren milers de seguidors.

Aquest cap de setmana en una reunió amb els periodistes, com aquell que no vol la cosa, el PP s’ha despenjat afirmant que són partidaris de l’indult de Puigdemont, si es donen les circumstàncies. Alguns periodistes i opinadors hi han volgut veure un apropament del PP a Junts, personalment és una teoria que no comparteixo. Les diferències del PP amb les dretes perifèriques són tan grans que es fa molt difícil de creure que Feijoo i els seus puguin pensar en aproximacions. La teoria vindria a dir canviar l’aliança amb VOX pel PNB i Junts. Perquè aquesta teoria sigui aplicable fan falta uns quants anys i el que és més important dos canvis radicals, el primer d’actors i el segon de representativitat electoral.

És evident que la sotragada emocional que suposaria per molts electors un canvi d’aquestes característiques faria que la pèrdua de suports sigues molt gran en totes les formacions. Començant ara potser seria possible fer-ho realitat en vuit o deu anys. Primer de tot caldria minimitzar moltíssim a Vox gairebé quasi la desaparició, a més de la pèrdua de poder territorial això significaria que el PP europeu renunciaria a arribar en cap cas a acords amb els grups d’extrema-dreta, fet que no sembla que sigui la via que estan a punt d’emprendre. Per altre costat, les dues formacions del nacionalisme perifèric haurien de créixer bastant, fet que en les condicions actuals necessitarà temps, tant uns com els altres els ha sortit una competència com mai a la seva esquerra. I finalment caldria que els actors actuals fossin canviats. Un Junts amb Puigdemont prenent decisions sembla molt improbable que arribés a acords amb el PP, i un PP amb Aznar a l’ombra, no cal dir-ho.

Els que ho veuen possible no paren de recordar-nos el pacte del Majestic, però s’obliden d’un detall fonamental, la munyidora d’aquell acord va ser Felipe González que s’implica fins i tot fen un acte públic a Barcelona. Avui creure que Pedro Sánchez aplanaria el camí per un acord així és una quimera.

El curiós del cas és que per resoldre el «problema catalan» passa necessàriament per un acord que inclogui el PP. En tenim per temps.