Clam dels pagesos i eleccions gallegues

El malestar dels pagesos, demostrat en les manifestacions dels darrers dies, ha tingut una contundència notable i fins i tot poc esperada. Però les seves raons són de pes i fàcils d’entendre. El fet bàsic és que l’agricultura i la ramaderia són activitats complexes amb horaris sense límit, normatives legals estrictes i ben poques possibilitats de fer caps de setmana i vacances. I amb una competència directa dels productes importats, que molt sovint provenen de països que no s’han de sotmetre a les mateixes normatives legals i que, per tant, tenen costos de producció inferiors i poden vendre a preus més baixos. Hi ha raons de pes, doncs, per mostrar una clara disconformitat amb aquesta situació i no és gens estranya l’enèrgica protesta de la pagesia tal com s’ha comprovat aquests dies, que serà difícil d’aturar mentre no canviïn les circumstàncies. En realitat, doncs, la solució només pot arribar per dos camins. D’una banda per part de les administracions públiques, aplicant una reducció d’impostos i de burocràcia a l’activitat dels pagesos i per altre cantó amb un augment de la consciència ciutadana que ens faci sentir més implicats a comprar amb preferència els productes agrícoles del país perquè això comporta un suport directe a la continuïtat de la nostra pagesia.

El resultat de les eleccions d’aquest diumenge a Galícia segueix sent una incògnita si es tenen en compte les enquestes electorals que s’han anat publicant. En principi hi ha unes tendències que de confirmar-se comportarien un bon canvi respecte de la situació actual: baixada del suport al PP, un cert manteniment del PSOE i un bon creixement del Bloc Nacionalista Gallec. Si el resultat és aquest, el PP podria perdre el seu tradicional domini polític sobre Galícia perquè una coalició entre BNG i PSOE aconseguiria majoria absoluta. I si fos així quedaria també confirmada la singularitat política de totes les àrees que mantenen una consciència nacional vigent, que es concreta en un sistema de partits polítics autòcton inexistent en els altres indret de l’Estat. O sigui el cas acabat de comentar de Galícia, a més dels ja prou coneguts dels Països Catalans, d’Euskadi i de Navarra. Una situació que des del focus centralista de Madrid s’ha procurat evitar des de fa molts anys, però que la realitat ha anat consolidant reiteradament.

I parlant de singularitats cal tornar a esmentar la més visible i destacada: l’idioma. La seva importància especial queda subratllada precisament pels esforços que s’arriben a fer per esborrar determinades llengües que enforteixen la consciència de grups nacionals diferenciats. Per això, totes les forces de la dreta i l’extrema dreta estatal -ara mateix i en qualsevol moment de la història- han coincidit en l’interès de menysprear-les, de limitar-ne l’ús i d’acabar-les eliminant. Però és cert que hi ha situacions especials que comporten també un perill lingüístic considerable, com és el cas d’immigracions massives que en determinats indrets poden convertir en minoritària una llengua majoritària i consolidada. Això ja passa en algunes àrees de Catalunya i del País Valencià. I només té dues solucions: augmentar la consciència general que sempre cal parlar en català amb tothom i accentuar la funció catalanitzadora de les escoles.