El gust d’anar a deshora

No sé per què, i segur que és material de primera per a una anàlisi de personalitat, però em disgusta llegir un llibre, veure una sèrie o una pel·lícula just quan s’acaben de publicar i tothom els comenta. Quan la indústria, sigui la que sigui, decideix que toca llegir o veure tal o tal sèrie, pel·lícula o llibre. Les coses bones i les dolentes t’arriben per terra, mar i aire, ocupen totes les converses, la gent s’ordena en el «que bona» o en el «no n’hi ha per tant», hi ha una onada que arrossega tothom a tenir-ne una opinió perquè, si no la tens, no estàs. És un no estar en el món, en el que toca, en allò del que la gent parla, en el que consumim la majoria i en el que defineix si ets o no ets. Potser és perquè, per feina, segueixo aquesta agenda de les novetats i potser no seguir-les es converteix en el meu cap de setmana mental.

Per exemple: estic disfrutant moltíssim llegint Llibertat, de Jonathan Franzen, 14 anys després de la seva publicació. ¡I d’haver-lo comprat arrossegada per totes les bones cròniques del moment! En el capítol de sèries, estic veient Fargo, 10 anys després de l’estrena; just abans havia devorat El ala oeste de la Casa Blanca, vint-i-tants anys tard. Referències fantàstiques que he disfrutat moltíssim i potser massa tard, però hi ha una cosa molt agradable i difícil de descriure en el fet de poder veure o llegir obres en el silenci d’una recomanació llunyana, i en el fet de no fer-ho quan tothom ho fa i ho comenta. És com aixecar-se aviat i sortir al carrer abans que el dia es torni mundà o tornar tard, quan ja s’ha sopat a les cases i no hi ha pressa per tornar. Anar a deshora és una espècie de llibertat de quota gratuïta, un autoregal, un massatge contra el soroll social constant. Com que ara hi ha algun anglicisme o un acrònim per a tot, aquesta sensació podria inscriure’s en el que anomenen JOMO, Join Of Missing Out, el plaer de perdre’s coses, esdeveniments, referències que tothom comenta (i que penja a les xarxes socials). Una novíssima referència que suposa la cara oposada del FOMO, Fear Of Missing Out, por de perdre-s’ho. La por que ens treu la llibertat sobre la qual Franzen adverteix: «Empra bé la teva llibertat».