Un món sense respostes

Hi ha persones que són autèntiques mestres en no respondre a allò que se’ls demana. Artistes de la paraula que, sistemàticament, contesten el que els interessa passant olímpicament del fons de la qüestió sobre la qual se’ls ha plantejat. Sempre m’ha agradat preguntar –i preguntar-me: considero que és l’eina universal per adquirir coneixement, per obrir noves portes i per demostrar empatia vers el teu interlocutor– i, per aquest motiu, potser he posat massa expectatives en les respostes.

I n’hi ha que deceben força; que poden arribar a ser ofensives fins i tot, diria. He tingut la sort que la meva professió m’ha permès preguntar molt i demanar per temes que eren d’interès per a moltes altres persones. Sempre m’he pres molt seriosament l’exercici de preguntar i no he cregut mai en el fet que hi hagi «males preguntes» en comptes de «males respostes».

Aquesta és l’excusa d’aquell interlocutor que, lluny de ser honest i correspondre a l’esforç i a l’interès sincer d’aquell que pregunta, fuig sistemàticament d’estudi: hi ha formacions especialitzades en ensenyar les persones a respondre allò que els interessa i vestir-ho de tal manera que el qui ha preguntat oblidi l’objectiu que perseguia amb la pregunta original; que ens fan combregar amb rodes de molí i ens quedem tots tan amples, vaja.

La hipocresia i l’evasivitat s’han convertit en moneda corrent en les nostres interaccions diàries. Les respostes són sovint superficials i predissenyades, per evitar el compromís o per proporcionar una imatge fabricada. Aquesta actitud no només menysté la intenció sincera i honesta de qui formula la pregunta, sinó que també limita severament la nostra capacitat col·lectiva d’avançar en l’enteniment i la solució de problemes complexos.

En aquest context de desvirtuació de l’art de preguntar i respondre, una de les conseqüències més greus és la pèrdua de consideració i respecte cap als nostres interlocutors. Quan evitem respondre sincerament a una pregunta, o quan oferim una resposta que no té relació amb el que s’ha preguntat, estem, de fet, mostrant una manca de respecte cap a la persona que l’ha formulat. Aquesta actitud reflecteix una falta de valentia per reconèixer obertament que no volem o no podem respondre un qüestió, ja sigui per incomoditat, falta de coneixement o qualsevol altra raó.

La honestedat i la coherència en les nostres converses són essencials per mantenir una comunicació sana i respectuosa. No estem obligats a respondre a totes les preguntes que se’ns plantegen, sobretot quan aquestes poden provocar-nos alguna incomoditat o conflicte interior. Tanmateix, el just és reconèixer-ho obertament. Admetre que no volem o no podem respondre una a un tema concret és un acte de sinceritat que hauria de ser valorat i respectat.

No sé si aquesta és una batalla perduda, però està clar que és necessari fomentar una cultura on es valori la curiositat, on les preguntes siguin vistes com a oportunitats per explorar, aprendre i connectar. Això implica també un compromís per part de tots nosaltres per escoltar activament i respondre amb la mateixa consideració i respecte amb què ens agradaria que es tractés les nostres pròpies inquietuds.

Recuperar aquesta pràctica és essencial no només per a la salut de la nostra comunicació individual, sinó també per al progrés de la nostra societat en conjunt. Quan preguntar i respondre es converteixen en actes plens de significat i propòsit, obrim les portes a un món de descobriments i connexions més profundes i autèntiques.