Problemes de ser dona i anar sola pel carrer, part 2

No és el primer cop que faig servir aquestes línies per fer una reivindicació de les situacions que les dones hem de viure quan anem soles pel carrer. Fa poc més d’una setmana em trobava a Manresa, prop de les 10 de la nit, en una zona que habitualment freqüento. Acabava d’aparcar el cotxe en un petit estacionament, no gaire fosc, però solitari.

Vaig agafar la bossa i vaig dirigir-me cap al meu destí, a pocs minuts a peu. Quan m’havia allunyat uns 20 metres del meu cotxe, ja havent deixat el petit estacionament de banda i quan m’acostava cap a un carrer bastant transitat durant el dia, per la disposició al costat d’una escola, i força solitari durant la nit, un cotxe va entrar en el meu camp de visió. En un primer moment, ni tan sols m’hi vaig fixar. Per abandonar la zona on havia estacionat el cotxe, havia de creuar per un pas de vianants que, en horari escolar es converteix en un formiguer. Però llavors no hi havia infants amb les seves motxilles creuant per anar a l’escola. Estava sola i el turisme que s’acostava, gris, no va seguir amb la trajectòria que esperava.

Em trobava a uns tres metres del pas de vianants quan el cotxe va frenar en sec. El conductor i el seu copilot, dos homes d’uns trenta anys, van clavar-me la mirada. Van examinar-me de dalt a baix i sense cap mena d’empatia pel que jo pogués estar pensant.

L’experiència, lamentablement, t’acaba ensenyant quina és la forma més eficient de desfer-te d’aquesta mena d’energúmens. La meva resposta va ser agafar el mòbil i fer una trucada. Vaig intentar despistar-los, abandonant la trajectòria que inicialment havia plantejat i rodejant la zona on s’havien aturat per evitar acostar-m’hi. La seva resposta, previsible: marxar. Ells probablement no pensarien més en mi, però jo no ho he pogut oblidar tan fàcilment. Això m’ha motivat a plasmar-ho en un text.

En aquesta secció, l’octubre del 2022 ja vaig aportar una experiència personal d’una situació en què havia patit per la meva integritat als carrers de Manresa per posar llum a la realitat que presentava un estudi que assegurava que les dones d’entre 19 i 24 anys se senten incòmodes per carrers estrets. Setmanes més tard, un grup de treballadores d’aquest diari i jo vam escriure un reportatge sobre situacions en què com a dones joves ens havíem sentit assetjades per homes al carrer a Manresa. Des de llavors, he viscut més d’una situació similar. Els anys passen, però les dones continuem sent víctimes de situacions en què la nostra llibertat es veu coartada per certs individus. A Manresa, i arreu. En un món ideal, m’agradaria que aquest fos l’últim cop en què em veig obligada a posar el crit al cel. Però és probable que no ho sigui. I ho lamento.