Adif i Renfe: una mica de decència?

El problema fonamental de la línia de Manresa de la Renfe és que el tren passa pel mateix lloc per on va passar quan va arribar per primer cop a la ciutat el 1859, en un viatge que devia ser l’únic realment directe (només va fer una breu aturada a Terrassa) que hi ha hagut mai entre Manresa i Barcelona. Com que era directe va tardar 80 minuts a arribar, més o menys el mateix que tarden els trens actuals, que van més ràpid però s’aturen a totes les ciutats, pobles, poblets, barris, suburbis i baixadors que troben. No ens hi fixem gaire, però la via de la Renfe és una de les coses més antigues que hi ha en actiu al Bages, deixant a la banda alguna església i alguna mentalitat. En comptes de fer-hi passar trens hauríem de portar les vies al Museu del Barroc, perquè poca cosa hi deu haver més barroca a Manresa que la Renfe, amb els seus recargolaments horaris, els seus retaules de martiris, els seus tenebrismes i els santcristos que s’hi munten.

El problema fonamental és aquest, però hi ha un problema afegit. Adif tracta aquesta línia amb una indigència tan immensa que, al tram de talussos on periòdicament hi ha despreniments que causen descarrilaments, l’únic que fa és anar-hi posant xarxes metàl·liques. És el que ha fet després del descarrilament de diumenge, presumint de que la malla va impedir que l’esllavissament fos més gran. Fantàstic. Gran o petit, el despreniment ha fet descarrilar un tren, i un tren descarrilat és una invitació a que la gent es faci mal. Reincidir en la malla és garantir que hi haurà més despreniments i més descarrilaments. Diuen que estudiaran si cal fer-hi alguna cosa més. Estudiar? No estudiïn res. Renovin i blindin els talussos a fons. Això no val una fortuna. Tinguin la decència de fer això, com a mínim.