Si algun dia em perdo

Un noi amb gorra apareix de sobte al mig de carrer. No sé ben bé d’on ha sortit i hauria passat desapercebut si no fos perquè porta sabatilles d’estar per casa a retaló i no puc evitar pensar que està fugint. Fa anys que miro el calçat de la gent. No sóc fetitxista ni tinc cap devoció particular pels peus. Ho faig des del primer dia que vaig visitar un familiar que estava ingressat en un centre sanitari. La porta de la planta s’obria amb un codi. La professional que em va dir la combinació numèrica em va recalcar que m’assegurés que la porta quedava ban tancada i, sobretot, que no sortís ningú. Per trencar el gel i per fer-me passar els nervis d’aquella primera visita, li vaig dir que ho entenia, que així ho faria i que només deixaria sortir les visites. I em va demanar: «I com sabrà si són visitants o persones ingressades?». La pregunta era pertinent i em vaig imaginar que seria capaç d’identificar un malalt, que segur que aniria amb bata cordada a l’esquena o amb camisa de dormir. La dona, veient que no responia la pregunta trampa que m’havia llençat, em va explicar que hi havia usuaris que anaven vestits amb roba de carrer i que el mètode infal·lible per saber quins eren consistia en mirar sempre els peus. «Si porta sabatilles, desconfia’n». Des d’aleshores, no surto mai al carrer amb calçat d’estar per casa. Ni per llençar les escombraries, ni per obrir la bústia.

Si un dia decideixo escapar-me ho faré amb calçat còmode, ben subjecte, que em permeti córrer ràpid, saltar i no despertar sospites. Llegeixo que l’any passat, a Catalunya, van desaparèixer deu persones cada dia, que la majoria ho van fer per voluntat pròpia o fruit de la desorientació per una malaltia. La història sempre s’acabava resolent perquè qui havia marxat tornava, o bé la policia el localitzava. Però encara hi ha setanta-cinc persones, amb nom, adreça, gent que l’estima, en parador desconegut. I si el noi que he vist era un d’ells? No deixo de donar-hi voltes. I no sé si fugim perquè no estem bé, o no estem bé perquè fugim. O si quan la fugida és volguda ens empeny l’ànsia de llibertat, d’oblidar d’allà on venim i d’allò que som; sentir-te alleugerida per dins com quan et baixa la regla o quan plou després de tants dies i se’t revela la vida en majúscules entre camins asfaltats i pantalles captives. Em fa pensar en el final del poema «Viure», de la Laia Noguera: «Que ja en tinc prou. N’estic cansada. Era a mi que esperava, era jo aquell cavaller que em salvava en els meus somnis que havia mal comprès tota la vida. Em poso a viure». Sé que els de casa sabran on trobar-me si em perdo algun dia.